“Hi ha cent maneres de servir el país…”. A partir d’aquestes paraules de J. V. Foix1 Tàpies parlava de l’eficàcia de l’obra d’art i situava la tasca dels artistes al costat de la importància d’altres activitats, com ara la ciència, la investigació, l’estudi, la pràctica de tècniques i treballs manuals, la medicina… “Tot vibra i adquireix sentit quan hi ha grans ideals arrelats en les nostres més mínimes accions, per individualistes que semblin; quan les grans virtuts -l’esperança sobretot- ens continuen empenyent. Tot serveix aleshores, res no és mesquí. L’amor al nostre grup humà (…) ho impregna tot, encara que pugui semblar que no tenim la més petita vocació per la política.”2 Però “hi ha condicions especials que obliguen el poeta a ocupar el lloc del polític. A més de l’obra, hi pot haver a vegades una acció, un testimoniatge polític que també compta. (…) Formes de manifestar-se que, gràcies a la investidura que li ha procurat la seva mateixa obra en la imaginació del poble, en alguns casos substitueix amb molta més força qualsevol testimoniatge del polític.” 3 
[Antoni Tàpies. Picasso 1881-1981, 1981. Cartell realitzat per commemorar el centenari del naixement de Picasso.]
Una d’aquestes condicions especials es va donar l’any 1981, quan Tàpies va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona de dedicar un monument a Picasso en el marc de la commemoració del centenari del seu naixement. L’escultura se situaria al Passeig de Picasso, en la intersecció entre l’eix de vianants que uneix la zona de Santa Maria del Mar a través del Born amb l’Umbracle del Parc de la Ciutadella. Tàpies va acceptar la proposta:
Vaig triar com a materials uns mobles que corresponien més o menys a l’època contra la qual Picasso va lluitar i que representaven el confort o el conformisme d’aquell temps, i els vaig travessar amb unes bigues de ferro, que venien a ser el símbol de l’anticonfort. Tot el conjunt que en resultés aniria reblat per aquella frase de Picasso que diu que “un quatre no és per a decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i defensa contra l’enemic. 4
[Número especial del Butlletí de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (UB) dedicat a l’exposició Projectes i realització del Monument a Picasso, de Tàpies, presentada al Saló del Paranimf, UB, abril-maig 1983.] 5
Monument Homenatge a Picasso és un assemblatge que contraposa diversos mobles d’estil modernista propers als de l’època en què Picasso va viure a Barcelona, amb alguns elements i materials que fan al·lusió a la ciutat industrial d’aleshores. Entre els mobles en destaca un que és sofà, mirall i vitrina, atravessat per unes bigues de ferro pintades de blanc formant una X. Al costat hi ha una pila de tres cadires amuntegades i lligades amb cordes en un dels seus extrems. De la part superior de les bigues s’hi despleguen unes mantes blanques que cobreixen la part del darrere del moble, amb una taca de pintura vermella al centre. Quan ens hi apropem hi descobrim unes frases escrites per Tàpies que recullen algunes conegudes declaracions de Picasso. Aquestes, passades pel sedàs del pensament i del gest de Tàpies, no són ni volen ser citacions literals. “Quan no tin[c] blanc hi poso roig” fa al·lusió a “Quan no tinc blau hi poso roig”, recollit per Paul Éluard.6 Ajustant les paraules de Picasso, Tàpies ens adverteix que la necessitat d’expressar-se de l’artista de vegades va més enllà dels mitjans dels quals disposa. Seguidament hi trobem la frase més coneguda: “No, la pintura no està feta per decorar apartaments 7 sinó que és una arma ofensiva i defensiva contra l’enemic”, una afirmació al compromís polític de l’artista i un reclam a la dimensió social que ha de tenir l’art.
L’escultura està coberta per un cub de vidre de quatre metres per cada costat, per les cares verticals dels quals hi corre aigua, i està situada al centre d’un estany quadrat d’11 metres per costat. Es va inaugurar el 18 de març del 1983.8
[Cartell de l’exposició Projectes i realització del Monument a Picasso, de Tàpies, presentada al Saló del Paranimf, Universitat de Barcelona, abril-maig 1983.]
Recordant Picasso, Tàpies retornava un tros de temps a Barcelona, la seva ciutat. A partir d’una escultura que és vella i nova alhora 9 -com Tàpies deia del mateix Picasso-, reivindica la confrontació que porta la fi d’una època i la vinguda d’una altra. Tàpies fa evident l’acomodament de la societat benestant i burgesa de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, que és travessada i embolicada per la revolta d’una altra que canvia, gràcies a l’inconformisme d’aquells qui es van comprometre i es continuen comprometent políticament. Picasso, deia Tàpies, “era un final d’una època. Però a la vegada (…) començava a fer-nos entreveure, a intuir almenys, tot un possible món nou”. 10
Dels quinze dibuixos preparatoris de l’escultura, dotze formen part de la Col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies.11 Observant-los amb atenció, a més de poder-ne imaginar el seu procés de concepció, hi veiem recollides algunes de les idees que s’hi expressen, com són la contraposició de plans i elements, el joc entre el ple i el buit, la quietud i el moviment, l’amuntegament d’objectes, la presència dels mobles, la tria del moble que és travessat i elevat en un dels seus extrems, la X que el travessa, la taca vermella, l’aigua que cau, la paraula “record”, i un altre cop la citació “Un quadre no és per decorar un saló…”.12 En els dibuixos, però, totes aquestes idees són tractades de manera més individualitzada.
Geri
İleri
Geri
İleri
Geri
İleri
[Antoni Tàpies. Homenatge a Picasso I, II, III, IV, V, VI, VII, IX, X, XII, XIV, XV, 1981.
© Fundació Antoni Tàpies/VEGAP, 2023.]
En Picasso, com en altres artistes pioners de l’avantguarda, Tàpies hi va reconèixer des de ben jove la importància del fet que la realitat, i a partir d’aquesta el coneixement i les idees, es poguessin expressar amb noves formes a través d’un art modern.13 A la dècada de 1940, durant la postguerra i en ple franquisme, quan Tàpies s’estava formant com a pintor, va estudiar l’obra de Picasso en un moment en què l’art d’avantguarda no tenia lloc a Catalunya ni a Espanya, “un món tan clos com aquell en què nosaltres vivíem”.14 En aquell moment, participar d’aquestes noves formes era un gest polític en si mateix. “Hi havia d’haver veritats que ens eren escamotejades i que calia retrobar”.15
Tàpies es reconeixia en el menyspreu de Picasso per l’art acadèmic i conservador, basat en les formes clàssiques de representació, que era alimentat pel règim franquista: “En ell [en Picasso] hi havia una veritable necessitat de trencar amb el tipus de realitat que havia mostrat fins aleshores la pintura tradicional, és a dir, tot el llenguatge que es recolzava amb les imatges que ens donen els ulls, perquè senzillament ja no hi creia.” Admirava també la seva incansable recerca en la transformació del llenguatge, però també la seva capacitat de conèixer de primera mà “que el procés de gestació d’una forma de dir, d’un estil, pot ser de vegades l’esforç lent, no solament de tota una vida, sinó de es generacions”. 16
Al llarg de la seva trajectòria artística Tàpies va dedicar alguns textos a Picasso i en va fer referència a alguns escrits i entrevistes, reconeixent la importància del seu llegat artístic, algunes vegades associant-la a la imatge del calidoscopi: “amb la seva obra semblava que havia fet bocins tota la pintura tradicional i l’havia ficada dins d’un calidoscopi amb què ens anava donant estranyes combinacions”, “per acostar-nos més a la nova realitat -irrepresentable per al llenguatge dels ulls- de la qual ens parlaven els científics,” 17 “pensadors i poetes el segle XX” 18 -M. Planck, W. Heisenberg, A. Einstein, N. Bohr, entre d’altres-, que “confirmaven l’antiga lliçó que la realitat no és solament la que veiem amb els ulls”, “i que sota les aparences del que hi ha en l’espai i en el temps es troba una altra realitat més fonda, més veritable, que fins ha transformat la idea que teníem d’aquests dos conceptes.” 19
Tàpies també li va dedicar diverses obres, entre les quals destaca la sèrie de dotze dibuixos A Picasso I-XII, que va fer per commemorar el 90è aniversari de l’artista l’any 1971. Aquests tenen com a teló de fons les diverses accions planificades per la ultradreta contra una dotzena de galeries d’art i llibreries de Barcelona i de Madrid que exposaven obres de Picasso en homenatge a l’artista.20
Picasso i Miró van ser exemples d’artistes moderns i compromesos per a Tàpies. En un manuscrit de l’any 1975 manifestava el seu agraïment a ambdós artistes, als quals sempre es va adreçar com a mestres:
J’ai eté encouragé pour l’exemple de Picasso et de Miró, par celui de tant d’exilés, par mes amis poètes qui lutaient dans le même sens. Peu à peu nous avos fait changer le poids de la balance. Et finalement notre margination est devenue un simbol multitudinaire. C’est la meilleur recompense que peut recevoir un artiste ou un écrivain : avoir una place de porte-parole d’un discours qui voudrait être chanté par tout un peuple. 21 
[Text escrit en el marc de la commemoració dels 50 anys de la mort de Picasso i els 60 anys de l’obertura del Museu Picasso de Barcelona, dins la triple celebració Picasso, Tàpies, Miró (2023-2025).]
Amb l’escultura pública Monument Homenatge a Picasso Tàpies recuperava un dels primers sentits de la paraula monument, del llatí monumentum, derivada de monere: recordar, fer pensar, advertir. Mantenint el record viu, Tàpies ens fa seguir alerta, fent evident, un cop més, l’aspiració que l’art pugui tenir una funció social.22
Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, juny del 2023.
[Imatge de capçalera: Antoni Tàpies. Monument Homenatge a Picasso, 1983. Objecte-assemblatge dins un cub de vidre. 4 x 4 x 4 m. Col·lecció Ajuntament de Barcelona, Barcelona.]
___
1 – Antoni Tàpies. “Avantguardisme i col·lectivitat”, L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel, 1974. Publicat per primera vegada a La Vanguardia, 9 de maig de 1973.
2 – Ibídem.
3 – Ibídem.
4 – Antoni Tàpies. “Dibuixos preparatoris per al monument”, Projectes i realització del monument a Picasso de Tàpies. Butlletí de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (Barcelona), abril – maig del 1983.
5 – El butlletí conté: “Homenatge a Picasso”, Carles Camps i Xavier Franquesa; “Dibuixos preparatoris per al monument”, Antoni Tàpies; “Remodelació del Passeig de Picasso”, Roser Amadó i Lluís Domènech; “Reportatge fotogràfic de la realització del monument”, Francesc Català-Roca; “Sobre la idea de monument”, Josep Muntañola Thornberg; “Els dèficits monumentals de Barcelona”, Oriol Bohigas.
6 – Picasso va dir: “Quand je n’ai pas de bleu, je mets du rouge.” Éluard, Paul. “Donner à voir”, “Peintres”, 1939, a Oeuvres complètes, I. París: Gallimard, 1997: 940.
7 – A l’escultura hi diu “apartaments”; als dibuixos, “salons”.
8 – Aquell mateix any, del 7 d’abril al 18 de maig va tenir lloc l’exposició Projectes i realització del Monument a Picasso de Tàpies al Saló del Paranimf de la Universitat de Barcelona. S’hi va mostrar un vídeo sobre el seu procés de realització i instal·lació amb diverses entrevistes; els dibuixos preparatoris; un reportatge fotogràfic de F. Català-Roca sobre el seu procés de creació, realització i instal·lació; alguns objectes i assemblatges d’Antoni Tàpies (Porta metàl·lica i violí, 1956; Cadira i roba, 1970; Pila de plats, 1970; Taula, 1970; Palla coberta amb drap, 1971; i Armari, 1973); i esquemes i plànols dels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech, que van dirigir la instal·lació de l’escultura i les obres de remodelació del passeig.
9 – Antoni Tàpies. “Picasso total. Nou i vell”, a L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel, 1974.
10 – Antoni Tàpies. “El testimoniatge de Picasso”, a L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel, 1974. Article publicat a la revista infantil Cavall Fort, núm. 253 (juny del 1973).
11 – Antoni Tàpies. Homenatge a Picasso I, II, III, IV, V, VI, VII, IX, X, XII, XIV, XV, 1981. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona. Vegeu la Col·lecció en línia: www.fundaciotapies.org/la-colleccio/
12 – Als dibuixos preparatoris hi diu “salons”; a l’escultura, “apartaments”.
13 – Núria Homs. “Tàpies mira Picasso”, a Picasso a la retina. Artistes catalans retraten Picasso. Caldes d’Estrac: Fundació Palau, 2023 [en premsa].
14 – Antoni Tàpies. “Tres entrevistes. I”, a L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel, 1974. El tex té com a base la transcripció que Lluís Permanyer va fer de les converses sostingudes amb Antoni Tàpies pels articles publicats a La Vanguardia el 18 i 25 de març i l’1 i 8 d’abril del 1973.
15 – Ibídem.
16 – Antoni Tàpies. “Picasso total. Nou i vell”. L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel, 1974.
17 – Antoni Tàpies. “El testimoniatge de Picasso”. Op cit.
18 – Antoni Tàpies. “Picasso total. L’heroi”. L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel, 1974.
19 – Antoni Tàpies. “El testimoniatge de Picasso”. Op cit.
20 – Núria Homs. Op cit.
21 – Antoni Tàpies. Barcelona, 19 de maig del 1975. Manuscrit publicat a Tàpies. Basilea: Galerie Beyeler, 1975. “J’ai eté encouragé pour l’exemple de Picasso et de Miró, par celui de tant d’exilés, par mes amis poètes qui lutaient dans le même sens. Peu à peu nous avos fait changer le poids de la balance. Et finalement notre margination est devenue un symbol multitudinaire. C’est la meilleur récompense que peut recevoir un artiste ou un écrivain : avoir une place de porte-parole d’un discours qui voudrait être chanté par tout un peuple.”
22 – Antoni Tàpies. “Dibuixos preparatoris per al monument”. Op cit.
