Un eco estètic
Em sento incapaç d’explicar l’obra de Tàpies, de respondre allò que la gent es demana: “Què significa?” Què poden significar coses que no signifiquen res?
Poca obra d’artistes contemporanis ha estat objecte de tants assaigs, de tantes monografies… Però puc ben assegurar que mai no n’he llegits cap. Sempre he intentat de llegir Tàpies sense intermediaris: emocionalment.
Marcel Duchamp diu: “L’art no pot dir-se amb paraules, ni comprendre’s amb l’intel·lecte. L’única aproximació vàlida és l’emoció, una emoció que presenta analogies amb la fe religiosa o l’atracció sexual…, un eco estètic”.
Fa seixanta anys que vaig descobrir l’obra de Tàpies. Jo amb prou feines tenia vint anys, i els meus ulls encara eren verges de tàpies. Ara, en reveure aquelles obres que vaig contemplar a la primera Sala Gaspar del carrer del Consell de Cent, experimento la mateixa emoció de llavors. La pàtina del temps les ha aureolades per fer-les encara més belles, però la veritat que contenien segueix intacta. La pintura de Tàpies, o allò que ell ens assenyala com a tal, és d’una plasticitat tan pura, tan exacta, tan nua, tan intensa, que sols ens permet de copsar-la emocionalment.
Borges diu: “Sentim la veritat d’una obra molt abans que no en descobrim el significat”. I rebla: “En poesia, amb l’emoció ja n’hi ha prou”. L’art “succeeix”, va dir el pintor nord-americà Whistler. De fet, va anticipar allò que després havia de dir Borges: “La poesia succeeix cada vegada que ens deixem posseir per un poema”.
A L’origen de l’obra d’art, Heidegger afirma que l’art sols és art si sap obrir el món. Aquesta obertura porta en si mateix el col·lapse del món constituït. És una trobada inesperada, traumàtica, una col·lisió, un cop, una contingència que “colpeja”, un ferro que “crema la carn”. L’emoció neix al cor com un “enigma”, com un què que en el fons reconeixem com a familiar perquè nosaltres també som un enigma. Un enigma que la ment haurà de desxifrar sense que els raonaments no l’esbravin. L’art és un acte herètic que perfora la superfície d’allò ja fet, ja vist. Una obertura causada per una topada inesperada que permet un renéixer constant.
Ara bé, és una ruptura que no cerca de matar el passat, sinó de fer-lo reviure. Igual que la poda que fa el pagès per revitalizar l’arbre.
Text de l’artista Antoni Llena (Barcelona, 1942) per al Parla, parla que va tenir lloc a la Fundació Antoni Tàpies el 16 de juny de 2023, en el marc de l’exposició Tàpies. fustes, papers, cartons i collages.
Imatge: Antoni Tàpies. Creu foradada, 1975. Pintura sobre cartó cremat. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona © Fundació Antoni Tàpies / VEGAP, 2023.
