Antoni Tàpies. Mira la mà

“Davant l’asèpsia del paper regular i immaculat, en aquesta sèrie de dibuixos Tàpies opta ja d’entrada per papers de factura preferiblement artesanal, en què l’empremta de la matèria, la mecànica i la mà anònima que els han confeccionat són perceptibles per accidents subtils, i en què sovint el temps ha anat deixant acumulant els seus efectes, posant així de relleu la naturalesa canviant de les coses. […] El conjunt de trenta obres que componen la Sèrie Mira la mà parla tant de l’entropia i de la qualitat física del que és visible com de l’esperit de la matèria, tot plegat amb una lent cosmogònica que uneix el que és a baix i que és a dalt, el que és proper i el que és llunyà, el que és conegut i el que és ignot, l’ahir, l’ara i el demà. La mà mira i palpa, la mà sent i percep fins i tot allò que cau fora del seu abast immediat. Una sinècdoque del cos que va més enllà de la mera corporalitat.

La mà respon al cervell, tot i que ―més important en aquest cas― també està atenta al desig i el reflex, a excitacions o incitacions diverses abans que la consciència les pugui assimilar. […] El tacte com a vehicle transmissor de sensacions necessàries per al coneixement. Fins i tot pot passar, i de fet passa, que no tota la informació que prové de la mà arribi a la plena consciència. Les extremitats superiors del cos com a eina de comprovació, de reafirmació o rebuig. La mà que indica, la mà que sondeja, la mà que frega o palpa.

Cada part del cos és esperit, deia un mestre zen. I, en síntesi, el zen consisteix a comprendre amb el cos. Una pràctica allunyada, a grans trets, de la cultura occidental, tan condicionada per la dicotomia cos-esperit. […] En aquest sentit, l’obra de Tàpies defuig la dicotomia. I d’aquí que sovint faci anar un discurs metonímic del cos. […] El cos percep i expressa un univers que la raó per si mateixa no arriba a discernir.

Però en aquesta sèrie concreta Tàpies ens fa mirar la mà no tan sols en tant que instrument actiu o potencial per a l’execució de coses extraordinàries, sinó, i en la mateixa mesura, com a òrgan digne d’atenció en la seva simplicitat, en la seva presència mai gratuïta, en la raó de ser que aporta a l’existència, a qualsevol mena d’existència, no només la de l’home creatiu. […] La mà que contribueix a revelar aspectes de la realitat que alguna vegada els ulls ni tan sols albiren. Mirar la mà, sentir la mà. La mà tèrmica, la mà que obra en llibertat, la mà constreta. El contacte de la mà amb altres cossos, amb el propi cos. Les empremtes perceptibles i imperceptibles. […] La mà capacitada que fa cas o desobeeix, però que sempre està sempre a punt d’actuar, tot i que necessiti moments de pausa.

Les mans, a les obres de Tàpies, han estat i són a tot arreu. Amb forma o amorfes. Molt sovint deixant rastres incisius a la gruixuda matèria dels seus murs, o esgarrapant-ne lleugerament el suport, o arrossegant els dits com qui acaricia un cos o s’hi fa notar alhora que rep la sensació de l’altra part. […] Mans exploradores, mans, mans desmesurades i humils, mans d’home i d’artista. Mans que no només es manifesten en la presència, sinó que alhora evoquen ―i invoquen― absències. Mans marcades pels anys i l’experiència, mans que s’obren, que s’assenyalen i voletegen en el remolí de la creativitat deixant que el gest s’imposi, que res no faci cristal·litzar pel camí les pulsions que són capaces de transmetre.

Tàpies escolta tant la força de la matèria com la de l’esperit. I hi treballa mitjançant la mà, mitjançant la imatge de la mà, com passa en aquesta sèrie de dibuixos. […] La mà i el seu quefer. La mà i les seves aspiracions conscients i inconscients. Les mans en tant que estris que van més enllà de la pura condició d’instrument i donen fe de vida, de capacitat, de relació, de superació. Òrgans que s’introdueixen en allò que poden abastar i que volen abraçar el que és fugisser i pertinent, encara que vulgui defugir el seu domini. Mans sobre una boca, no per tapar-la, no per fer-la callar, sinó per dir en nom seu amb un dir més complet, més vinculat al cabal que dona forma a l’experiència.

Fer viure, gràcies a les facultats de la mà, el que es troba en estat letàrgic en nosaltres i més enllà. Encara més: un acte de correspondència mútua de conseqüències insospitades. [Tàpies] persegueix la lucidesa, l’amplitud de mires. Per això mira la mà.”

Fragments del text: Aurora García, Mira la mano, a Tàpies: Mira la mà. Madrid: Galería Antonio Machón, 1998

PDF informatiu:

· Enllaç de descàrrega del PDF informatiu de l’exposició.