fbpx
Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Sol LeWitt. Dibuixos 1958-1992

Sol LeWitt (Hartford, Connecticut, 1928) pertany a la generació de creadors que, al llarg de la dècada dels seixanta, va convulsionar l’escena artística amb una nova proposta estètica coneguda com a art minimalista. Sobretot, però, cal situar LeWitt en un lloc central de la història de l’art conceptual. El seu interès en els estadis conceptuals que precedeixen els aspectes físics de la creació artística, així com el rebuig de l’èmfasi en l’efecte final, constitueixen una aportació decisiva al discurs entorn de l’art.

El minimalisme engloba els moviments artístics moderns que tenen com a objectiu reduir la pintura i l’escultura a l’essencial de l’abstracció geomètrica. L’art minimalista va eliminar la imatgeria figurativa i l’espai pictòric il·lusionístic a favor d’una imatge única, sovint composta de parts més petites organitzades d’acord amb una quadrícula. Malgrat aquesta tendència cap a les composicions matemàticament regulars, les obres minimalistes tenen una gran diversitat: des de l’evocació del sublim inherent en les teles monocromes d’Agnes Martin i Robert Ryman, fins als rigorosos assaigs sobre geometria de Robert Mangold o Brice Marden.

Al final de la dècada dels seixanta, amb l’evolució dels seus protagonistes i la incursió d’una nova generació de creadors que veien el minimalisme com el darrer esglaó de l’art d’avantguarda, el panorama artístic es va obrir cap a noves concepcions, caracteritzades en gran mesura per l’heterogeneïtat i la síntesi.

Sol LeWitt va protagonitzar una evolució estilística i teòrica personal des del minimalisme que el va portar a postular les bases d’un nou corrent artístic denominat art conceptual, del qual ell és considerat un dels primers representants. En resposta als elements més simplificadors de l’art minimalista va publicar Paragraphs on Conceptual Art (1967) i Sentences on Conceptual Art (1969), on procurava donar a la seva nova obra una base teòrica que ha mantingut fins al dia d’avui.

“En l’art conceptual, la idea o el concepte és l’aspecte més important de l’obra. Quan un artista utilitza una forma conceptual, cal entendre que prèviament ha realitzat tot un procés de planificació i de presa de decisions, de manera que l’execució passa a ser una qüestió mecànica. La idea esdevé una màquina que crea l’art. Aquest tipus d’art no és teòric ni il·lustra cap teoria; és intuïtiu, està implicat en tots els processos mentals i no té cap objectiu concret”.

Pel que fa a l’execució de l’obra d’art, LeWitt la descriu com un procés que es realitza d’una manera mecànica i cega. Això significa que el pla de l’artista s’ha de poder resumir mitjançant un codi explícit, fàcil de desxifrar tant si l’artista és l’executor de l’obra com si no ho és. La relació de LeWitt amb l’art és com la del dissenyador amb els seus dissenys. L’artista dibuixa experiments, crea hipòtesis i després els lliura a un amic matemàtic, als seus col·laboradors o a un impressor. L’artista és el centre d’una xarxa d’activitat on ell inventa tasques perquè altres les realitzin, on produeix idees perquè altres les sospesin i materialitzin com a objectes.

Aquesta dicotomia entre concepció i execució és l’essència de l’obra de LeWitt. I, en contra del que podria semblar en donar un cop d’ull als exercicis seriats d’aquest artista, en tots dos estadis de la creació, l’atzar, la llibertat i el plaer es fan evidents.

Amb l’exposició, constituïda per una col·lecció de més de 400 dibuixos i gouaches, l’espectador tenia l’oportunitat de descobrir un univers de sistemes, amb els codis i les divisions que l’estructuren. Es tracta d’un dels aspectes més desconeguts de la producció de LeWitt: obres de petit format creades en la intimitat del taller, peces crucials per entendre la producció i, per tant, l’evolució d’aquest creador.

La mostra era una trajectòria cronològica a través de la producció gràfica de LeWitt. Des dels primers dibuixos realitzats els anys cinquanta i que funcionen encara com a esbossos o com a estudis de formes geomètriques, fins als sistemes repetitius de mòduls cúbics on l’artista intenta reduir al màxim l’expressivitat subjectiva. Incloïa també els dibuixos de línies, que tradueix en paraules amb extrema precisió, per tal que no hi hagi cap dubte respecte la longitud, la direcció i la distància de les línies a l’hora d’executar l’obra. La mostra es tancava amb un dels seus treballs més recents: les composicions constituïdes per bandes de tinta de color, en substitució de les línies rectes i corbes que ha abandonat progressivament.

En totes les formes artístiques que ha utilitzat, LeWitt parteix d’estudis preliminars que són els portadors del concepte ideat per l’artista i pas previ per a la seva possible realització. En aquest sentit, una panoràmica sobre la producció de dibuixos de LeWitt permet a l’espectador captar l’exhaustiva producció d’aquest artista al llarg de més de trenta anys de treball.