Rainer Oldendorf

Rainer Oldendorf (Lüchow, 1961) utilitza l’arquitectura, la llum, la fotografia, el cinema i el vídeo en una obra que planteja una reflexió sobre la seva història personal, social i política, dins el context dels llocs de producció i en relació amb les persones que treballen en la realització d’un projecte comú.

D’aquesta manera, Oldendorf implica tant la comunitat que l’acull com l’espectador, en un exercici que suposa un desplaçament de l’espai públic al privat, de l’espai real al fictici, entre la fotografia i el film.

En aquella ocasió, no es van modificar les condicions arquitectòniques de l’edifici; Oldendorf les va acceptar com un convidat que s’adapta a la llar dels seus amfitrions, afegint-hi només uns quants elements que el feien sentir-se més còmode. En projectes anteriors, com STUDIO/CINEMA (1992), realitzat a L’Unité d’habitation de Le Corbusier de Marsella, o QP 71 (1993) -títol que adopta la denominació d’un tipus d’habitatge social característic de la RDA- a Berlín, Rainer Oldendorf ja havia convertit la seva habitació en una sala d’exposició, cosa que li permetia viure i pensar diverses situacions arquitectòniques respecte al seu propi treball fílmic i pictoricofotogràfic. La seva exposició plantejava un nou tipus de relació que sorgia tant de les característiques del mateix edifici com del projecte d’exposició, en aquest cas, mostrar diversos nivells del seu treball.

Al nivell 2 de la Fundació Antoni Tàpies, la instal·lació (o comunicació, com ell preferia dir-ne) combinava dos espais dedicats a la seva obra fotogràfica amb uns altres dos que ens remetien al seu projecte Marco. A les parets de l’entrada, una selecció de material imprès que incloïa els cartells de les diverses parts de la seva pel·lícula-instal·lació Marco 1 a 5 (1995-1997) anticipava un tipus de projecte desubicat, continu, canviant i inacabat, rodat a ciutats diferents (Düsseldorf, Lió, Tel Aviv, Nova York i París) i en llengües diferents (francès, anglès, alemany, hebreu…). Un recorregut per una sèrie d’imatges en color ens portava a una habitació central, fosca, on es projectava Marco 1 a 5. En sortir de la sala de projecció, ens esperaven noves imatges. Les fotografies disposades en tots dos espais dialogaven entre elles i en la seva disposició hi intervenien altres elements, altres qüestions formals o narratives. El pas de la llum artificial a la llum del dia i la paret exterior de l’habitació dedicada a Marco 1 a 5 pintada de vermell, modelaven la pell de les imatges i n’interferien la recepció.

A l’Auditori es projectava Marco 6 a 9, un film de 35 mm rodat a Bilbao, Kyoto, Lörrach i Barcelona, i transferit a vídeo. Es tracta d’una pel·lícula que, tot i continuar el seu treball anterior, es concep d’una manera autònoma, com a estructura unitària i sense acompanyament de diapositives. Al nivell inferior s’exposaven treballs anteriors: un espai-arxiu on es podia veure una sèrie de còpies d’època realitzades per l’avi de Rainer Oldendorf, enginyer de camins i fotògraf amateur. L’arxiu d’imatges, degudament catalogat i integrat majoritàriament només pels negatius, va ser regalat a Rainer Oldendorf. A partir d’aquest arxiu, Oldendorf realitza Les fotos de Walter Behrle (1994), una instal·lació que reuneix obres de tres èpoques diferents: còpies actuals dels negatius dels anys trenta, un retrat en color de Walter Behrle fet per Oldendorf el 1976 i un vídeo realitzat també per l’artista sobre un trajecte en cotxe per les carreteres on es van fer les fotos.

Davant d’aquest treball, Free Cinema, un cine d’art i assaig creat a Lörrach, el seu lloc d’origen, el 1972 i del qual Oldendorf va formar part de 1977 a 1983. Com en el cas de la instal·lació anterior, s’hi barregen treballs i actuacions de diversos moments: un vídeo editat amb motiu de l’exposició Free Cinema/Riksbioscoop, Cineac Actuel (Stedelijk Bureau Amsterdam, 1994), que reuneix fragments de les pel·lícules produïdes pels seus membres, programes de mà, i el sofà, la taula i el llum provinents de l’espai original, acompanyat de la projecció de les pel·lícules íntegres produïdes entre 1971 i 1981. “Quina mena de pel·lícules programaven? Quines pel·lícules han influït en la seva formació? Com eren les pel·lícules que ells mateixos produïen?” Aquestes qüestions, formulades pel mateix Oldendorf, serien la carta de presentació d’una època de l’artista marcada per importants esdeveniments polítics en la història d’Alemanya que definirien la seva posició posterior i s’integrarien en el seu treball.

I finalment, a Le Centre d’Ivry (1994), dos monitors mostraven diverses persones que entaulen davant la càmera una conversa que no és seva, sinó la reproducció d’un diàleg extret de la pel·lícula Alemanya a la tardor de Rainer Werner Fassbinder: un fragment representat per 14 parelles en els seus apartaments d’un conjunt d’habitatges de la perifèria de París. Obra acabada i germen de la pel·lícula Marco, que s’obre amb diàlegs manllevats d’altres pel·lícules i continua, a partir de Marco 3, amb un guió original, escrit en col·laboració amb Corinne Gambi i deutor encara d’algunes fonts recognoscibles, fins a l’absoluta llibertat de text de Marco 6 en endavant.

A la Terrassa unes taules i uns bancs, també provinents de Lörrach, convidaven a seure, a sentir l’arquitectura que envolta la Fundació i a recordar, potser, un camí de reflexos a través de moltes imatges.

“Al terrat veus el cel, així com alguns edificis del voltant. És molt important per a mi que puguis sortir allà fora, que travessis les imatges cap a l’exterior.” (Rainer Oldendorf)