Jana Sterbak. Velleitas

Velleitas va ser un itinerari per la producció de Jana Sterbak que subratllava el rol d’aquesta artista en el panorama de l’art contemporani.

El cos és el punt de partida de l’obra de Jana Sterbak. El nostre cos constitueix la nostra existència, la nostra única realitat, i fa possible que ens reconeguem en nosaltres mateixos i en el món. Aquesta certesa regeix les propostes de Jana Sterbak. Els materials que utilitza i els objectes que fabrica suggereixen unes relacions íntimes amb el cos humà. Òrgans modelats, vestits fets de carn, diversos tipus de gàbies i altres mecanismes de contenció generen significats que remeten al cos. Gòlem: Objectes com a sensacions (1979-1982), per exemple, és una instal·lació que incorpora una sèrie de formes orgàniques realitzades en plom, bronze, ferro i cautxú i que representen cors, estómacs, llengües, fetges, etc. Són icones de la vulnerabilitat de la carn i ens recorden que estem sotmesos a un ineludible procés de creixement i degeneració.

Perquè, efectivament, el cos és efímer i té unes limitacions físiques i ontològiques. Així, de la mateixa manera que l’home ha intentat transcendir les restriccions que la natura imposa al cos humà a través de la màgia, la ciència, la tecnologia o el mateix art, Sterbak genera estratègies creatives per contrarestar aquestes limitacions. Els vestits de Jana Sterbak es troben entre les estratègies esmentades. Sterbak els confereix la dimensió de cos, cossos per ser habitats, alter egos somniats, cossos immortals. En els seus vestits l’artista es representa ella mateixa i els seus desitjos. Crea els seus vestits per transgredir els límits del propi cos, un cos que li impedeix fer i ser allò que desitja, un cos, al capdavall, que s’aboca a la mort. Comandament a distància II (1989) és alhora un vestit i una màquina: un autòmat modern que remet a la il·lusió de la perfecta independència. És el somni de la màquina que completa i perfecciona el cos humà, alliberant-lo de les limitacions de la feblesa física. De seguida es veu, però, que aquest alliberament és només aparent i fictici.

D’altra banda, la noció de cos d’aquesta artista s’ha de situar en un marc més general, vinculat a la nostra manera de viure i d’establir relació amb la societat. La nostra experiència del cos consisteix en una projecció d’aquest en l’espai i, en aquest sentit, podem dir que tota l’obra de Sterbak té una declinació arquitectònica molt important. L’arquitectura és el contenidor en el qual el cos és experimentat en els diversos moments de la vida. El projecte conceptual Casa del dolor: Una relació (1987) és un bon exemple de l’enfocament que Jana Sterbak fa de l’espai.

En general, Sterbak proposa objectes i espais, mentals i físics, on l’experiència de l’espectador és primordial. Es tracta gairebé sempre d’objectes per ser usats d’una manera real o fictícia (vestits, corones, perfums, mobiliari). Per aquest motiu el vídeo esdevé un element molt significatiu en l’obra performativa d’aquesta artista. El vídeo no sols documenta les peces presentades, sinó que mostra les vivències contingudes en elles.

Tota l’obra de Sterbak es mou en una ambigüitat i esperit de contradicció constants; així, les seves peces evoquen la relació íntima entre atracció i aversió, entre dolor i desig, entre el masculí i el femení. El Divan de seducció (1986-1987) convida l’espectador a asseure-s’hi, però qui ho fa rep una descàrrega elèctrica. Transpiració: Retrat olfactiu (1995) és un perfum elaborat a partir de la suor del company de l’artista i la Samarreta de pèls (1992) és una peça de vestir femenina amb pèls d’home incorporats a l’alçada del pit.