Logo Fundació Antoni Tàpies

Imaginaris urbans a l’Amèrica Llatina: arxius

Seminari.

“Els imaginaris no només són representacions en abstracte i de naturalesa mental, sinó que s’“encarnen” o s’“in-corporen” en objectes ciutadans que trobem a la llum pública i dels quals podem deduir sentiments socials com la por, l’amor, la il·lusió o la ràbia. Aquests sentiments es poden arxivar com a escrits, imatges, sons, produccions d’art o textos de qualsevol altra matèria on l’imaginari imposa el seu valor dominant sobre l’objecte. Per això, qualsevol objecte urbà no només té una funció d’utilitat, sinó que pot rebre una valoració imaginària que li atribueix una altra substància com a representació.” Armando Silva.

La qüestió de la ciutat i el que és urbà, la manera en què tots dos són practicats, la forma en què son presentats i la mesura en què aquestes representacions construeixen la nostra relació amb les urbs són temes que han ocupat al llarg del temps el treball de diferents especialistes, estudiosos i investigadors. L’antropologia, la sociologia i les arts, així com la semiòtica i la psicologia, no han estat alienes a aquesta preocupació i han plantejat interrogants i respostes diverses, sempre com a conseqüència d’una manera d’habitar o de voler habitar les ciutats.

Imaginaris urbans a l’Amèrica Llatina: arxius proposa un acostament a una de les formes en les quals s’ha volgut entendre la manera en què els ciutadans representen les pròpies ciutats mentre hi construeixen noves relacions. Un cicle de conferències, un espai de consulta i una publicació donen l’accés al conjunt d’intuïcions, registres, escrits, llibres i anàlisis que componen i materialitzen el projecte, amb la intenció de mostrar i debatre el que s’ha dit sobre els imaginaris urbans, emprant una pràctica concreta geogràficament localitzada. Dirigit per Armando Silva i dut a terme per un gran nombre de col·laboradors en les diverses ciutats estudiades, el projecte compta amb una llarga trajectòria i una gran quantitat de material compilat en diferents fases, el qual, en la diversitat i l’heterogeneïtat que el constitueix, dóna una idea prou completa dels reptes i les dificultats de l’escomesa. En certa manera, es tracta de fer sortir a llum els arxius del projecte amb la intenció que ens parlin del problema que els ha fet existir, i oferint-nos al mateix temps l’oportunitat de veure com aquests arxius han estat destil·lats per Silva i els seus col·laboradors en la sèrie e llibres sobre les ciutats imaginades, una de les línies troncals del seu treball.

L’estructura dels grups documentals que el projecte presenta és simptomàtica de la complexitat de la tasca. No es tracta de sèries ordenades i categoritzades de material, de fet és prou lluny d’allò que solem anomenar “arxiu”, en el sentit de dipòsit d’informació i amb tota la connotació positivista del terme. Tampoc no té res a veure amb l’arxiu artístic que unifica i atorga sentit a les sèries eclèctiques de materials d’acord amb un cert programa estètic. Aquest gruix documental és el rastre d’una sèrie de reflexions nascudes a partir del mètode de treball proposat pel director, que des de la semiòtica, la lògica i a psicologia principalment, i en col·laboració amb àmbits acadèmics i grups d’investigació afins de bona part del continent, planteja un corpus heterogeni, amb múltiples entrades, que al seu torn defineix un marc teòric en procés en desenvolupament constant.

Reflexionar sobre els imaginaris urbans a través de l’anàlisi, però també de la producció, del registre fotogràfic, cinematogràfic, estadístic, sonor, etcètera, permet que cada fragment de l’arxiu esdevingui una intuïció crítica i complexa del que són els imaginaris. En la seva condició immaterial i irrepresentable, els imaginaris poden rastrejar-se en els objectes, les arquitectures i les formes urbanes, poden sedimentar-se en la parla o en els rituals ciutadans, i aparèixer en els grafits, en les fotografies domèstiques i familiars, en els aparadors o a través dels mitjans de comunicació, però difícilment se’ls pot assignar una imatge única, s’hi resisteixen i prenen forma defugint qualsevol mena de representació única i concloent.

Enfront dels relats hegemònics que ofereixen els diversos gestors del que és urbà, i que solen materialitzar-se en imatges acabades, maquetes de cartó pedra i xifres tancades, aquest projecte presenta la possibilitat de construir microrelats, sovint conflictius, a partir de residus, rastres i restes, tant físics com virtuals, deixats per la vida intensa de què es nodreixen les diferents maneres de ser urbà. Perquè els imaginaris, com a base d’un urbanisme dels ciutadans, permeten estudiar els registres de la participació ciutadana en la construcció simbòlica de la ciutat, amb la finalitat d’entendre’n els usos i de definir altres formes possibles d’habitar.

Jorge Blasco Gallardo i Nuria Enguita Mayo