Amb i contra el cinema. Entorn del Maig del 68

Cicle de cinema i conferències a l’entorn del Maig del 68. Presentat per la Fundació Antoni Tàpies a l’Institut Francès de Barcelona.

Què és el que fa política una imatge? Què fa que sigui militant el cinema militant? El projecte Amb i contra el cinema presenta pràctiques cinematogràfiques experimentals realitzades a finals de la dècada de 1960 que contenen algunes de les qüestions polítiques essencials plantejades durant el Maig Francès. El cicle inclou assajos cinematogràfics de creació i autoria col·lectives, curtmetratges militants d’autors anònims i pel·lícules de cineastes com Guy Debord, Jean-Luc Godard, William Klein, Chris Marker i Mario Marret, entre d’altres.

Fotogrames que capten, en la urgència del temps real, l’esdeveniment. Però sobretot fotogrames travessats per les interrogacions, les recerques i els rebutjos mateixos que van manifestar-s’hi. Situar un conjunt de pràctiques cinematogràfiques “entorn del Maig del 68” no és simplement una referència cronològica. Assenyala més aviat el fet que un conjunt de pel·lícules i propostes comparteixen, en el sentit més intens, algunes de les preguntes radicals que van sorgir aleshores.

La memòria és un espai de lluita: el record no és una cosa que el poder pugui deixar sense governar, sobretot el record d’un moment que va canviar el curs de tantes vides i de la realitat mateixa. El maig del 2008 es compliran 40 anys de la vaga més gran de la història de França, de l’única insurrecció generalitzada que va experimentar una societat capitalista avançada a la segona meitat del segle XX. La “memòria reactiva” (política, mediàtica, cultural) redueix el sentit del Maig a un avalot estudiantil, a un conflicte generacional, a una qüestió d’hormones, a una acceleració brusca de la modernitat (explosió de l’individualisme hedonista, alliberament dels costums), etcètera. El seu objectiu és despolititzar el present. Al contrari, el nostre apropament al Maig del 68 atorga centralitat a la seva crítica radical de la representació, així com a la creació col·lectiva d’altres formes d’expressió, vincle, vida. Aposta per dur al present un record intempestiu i conflictiu: la recerca d’espais d’allò que és polític a fora, al marge i contra la política instituïda.

Aquesta recerca de nous espais i noves maneres de fer no es va esdevenir només sobre el terreny organitzatiu de les lluites: Comitès d’Acció, ocupació de fàbriques, presa del carrer, autoorganització difusa… La insurrecció del Maig va afectar amb igual intensitat les pràctiques cinematogràfiques, potser en un grau més alt que qualsevol altra forma o llenguatge. Així, aquest cicle de sessions cinematogràfiques, que es projectarà al llarg de maig-juny a Sevilla, Barcelona i Madrid, presenta una sèrie de pel·lícules, realitzades principalment a finals de la dècada de 1960, que assumeixen els problemes del Maig: com pot expressar-se un moviment que rebutja “la dignitat de parlar per altres” en tots els àmbits, no només el mediàtic, el polític o el sindical, sinó també el cultural, l’artístic o l’intel·lectual? Què és el que fa política una imatge? Què fa que sigui militant el cinema militant?

El títol del cicle, Amb i contra el cinema -prové d’un text aparegut al primer número de la revista Internationale situationniste– és l’epígraf més adequat per plantejar la doble direcció que sorgeix d’aquest tipus d’interrogants i que tensa aquestes experiències:
–Contra, perquè suposen un qüestionament ple de les formes, models i narratives cinematogràfiques hegemòniques, d’aquí el moviment d’oposició, la crítica envers uns models imperants.
–Amb, atès que constitueixen una afirmació i una ampliació simultànies de les possibilitats del mitjà per registrar, comunicar, interrogar, acompanyar i potenciar els indicis de transformació social, les noves formes de politització, la recerca d’autonomia.

Des de Loin du Vietnam, filmada per un col·lectiu de cineastes el 1967, entre els que hi havia Chris Marker, Alain Resnais, Joris Ivens o Jean-Luc Godard, per protestar contra la intervenció nord-americana al Vietnam -la denúncia d’aquesta guerra va ser precisament una de les llavors del Maig-, fins a l’experiència dels grups Medvedkine, dedicats a la producció i realització de pel·lícules militants per part dels obrers mateixos, és a dir, per part d’aquells que sempre han estat exclosos de la representació; des dels cinétracs -literalment pamflets cinematogràfics, brevíssims curtmetratges anònims, l’últim objectiu dels quals era una participació política directa en el moviment- a les pel·lícules de Guy Debord, les línies de l’experimentació i la creació radicals recorren el present cicle.

Aquestes línies són plurals i comprenen la interrogació sobre els mecanismes, l’estatut i els fonaments de la imatge; la interrupció de les formes de transmissió i percepció codificades, com en les pel·lícules de Maurice Lemaître o Pierre Clémenti; la ruptura de barreres socials entre subjectes i mons que la societat establerta separa acuradament (obrers, estudiants, cineastes, intel·lectuals), tal com es va produir en la formació dels grups Medvedkine; la pràctica d’assajos d’autoria i creació col·lectives, com en el cas dels grups ARC i Dziga Vertov, o fins i tot les polítiques de l’anonimat; l’establiment de circuits de realització i distribució alternatius com els que plantegen els États Généraux du Cinéma [Estats Generals del Cinema]; la indagació en el si de les formes cinematogràfiques, que s’estén des de la fusió entre banda sonora, text i imatge, que es contesten o es contraposen, erosionant el seu valor d’evidència, fins a l’ús d’inèdits procediments de muntatge, passant per l’ús d’imatges alienes o rodades per altres, sotmeses a un exercici de crítica o desviament, procediments extremats a La société du spectacle o Un film comme les autres…

En la nostra selecció hem evitat les pel·lícules de ficció sobre el Maig, les que van ser realitzades en dates properes als esdeveniments, però també aquelles produccions posteriors que l’han triat com a escenari per situar els seus arguments, un escenari invariablement reduït a les icones de barricades, pintades i manifestacions estudiantils que s’han conformat gairebé com a exclusius del moviment. Així mateix, volíem eludir la ingent quantitat de material audiovisual, televisiu o cinematogràfic, dominat per les convencions documentals, que s’ha generat arran de les successives commemoracions.

El cinema entorn del Maig del 68 es polític no tan sols pel fet de documentar, de ser altaveu o denunciar situacions d’opressió o lluita, sinó perquè la factura, la realització i la circulació de les pel·lícules qüestionen constructivament identitats, funcions i categories socials nítidament establertes. Però, a més a més, sembla que no hi ha cap altre mitjà que s’aferri de manera tan vívida a l’atmosfera del Maig al Barri Llatí, els debats públics i la reapropiació dels carrers, com ho fan les imatges de Grands soirs et petits matins de William Klein, o la duresa del combat obrer i militant contra el retorn a la feina a Oser lutter, oser vaincre de Jean-Pierre Thorn, però també la derrota d’aquest a La reprise du travail aux usines Wonder. Imatges que desmenteixen el blanqueig actual del record del Maig -expurgat de violència, de conflicte i de política- i que funcionen com a traces vibrants de l’esdeveniment. Això es deu sens dubte al fet que els fotogrames no van pretendre senzillament enregistrar el que passava, sinó també participar-hi activament i creativament; no quedar-se aïllats del fet social, sinó barrejar-s’hi.

Com no ha de tenir avui una presència disruptiva el sentit profund del 68, quan una formidable enginyeria empresarial, mediàtica i política defineix la nostra actualitat, colonitza la nostra atenció, dirigeix la nostra percepció, ens imposa i expropia a la vegada la paraula i la imatge? Com no hauran d’interpel·lar aquestes pel·lícules el present, quan ressonen amb una infinitat de recerques contemporànies de noves maneres d’autorepresentació, més enllà de tota mediació instrumentalitzadora?

Sí, tal com proclamava un dels textos redactats pels États Généraux du Cinéma durant la insurrecció del Maig, el cinema es rebel·la.

David Cortés i Amador Fernández-Savater