Logo Fundació Antoni Tàpies

Antoni Tàpies. Teatre

A través de pintures, dibuixos, gravats i material documental divers, aquesta exposició mostra per primera vegada la relació que Antoni Tàpies va tenir amb les arts escèniques. Inclou diverses formes de col·laboració o d’evocació del món de l’espectacle, i atorga un paper destacat als dissenys escenogràfics que Tàpies va concebre. Aquests projectes tenen continuïtat amb la resta de la seva obra, atès que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, són més radicals en el seu plantejament i en la seva capacitat d’evocació.

Entre 1961 i 1989 Antoni Tàpies va realitzar cinc escenografies. Amb les tres primeres, Or i sal (1961), Semimaru (1966) i L’armari en el mar (1978), Tàpies se sumava als esforços de renovació del teatre català que, després de l’envestida del franquisme, tenien com a objectiu connectar amb la modernitat i equiparar-se amb l’escena europea. Johnny va agafar el seu fusell (1989), ja en democràcia, es va estrenar al Mercat de les Flors, un dels primers centres de titularitat pública dedicats a les arts escèniques. I L’Éboulement (1982) feia part d’una experiència teatral que es desenvolupava en espais alternatius de París.

La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.

L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes a les seves col·laboracions escenogràfiques, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre. El parentiu entre aquestes obres i les col·laboracions teatrals corroboren el fet que Tàpies es va mantenir dins dels paràmetres de la seva personalitat artística.