Allora & Calzadilla

La severa vulnerabilitat climàtica i la massiva extracció de deute que pateix l’illa de Puerto Rico difícilment poden ignorarse en tant que són el rerefons que dona un sentit polític a les obres d’Allora & Calzadilla.

Des del 1995, Jennifer Allora (1974, Estats Units) i Guillermo Calzadilla (1971, Cuba) col·laboren en una pràctica artística àmplia i de caràcter experimental. A partir d’una tasca de recerca, la seva obra traça les interseccions entre la història, l’escultura, el so, el vídeo i la fotografia.

Per a aquesta mostra a la Fundació Antoni Tàpies, la primera amb un caràcter monogràfic a l’Estat espanyol, Allora & Calzadilla presenten una selecció d’obres produïdes entre els anys 2005 i 2018. La dimensió musical d’aquestes peces indica als espectadors que aquí, molt possiblement, el fet visual se subordina a l’auditiu. Una obra condueix el visitant cap a una altra, de manera que Stop, Repair, Prepare: Variations on “Ode to Joy” for a Prepared Piano, del 2008, tant pot conduir al mur des d’on sona Wake Up, del 2007, com a la planta superior on Hope Hippo, del 2005, pot percebre’s gràcies a les alertes d’un xiulet.

L’exposició ni tan sols té un títol específic, més enllà del nom dels dos artistes. Perquè, com diu Jacques Attali, “en la composició, produir és abans que res i per damunt de tot acceptar el plaer de produir les diferències”. Així és com la composició d’Allora & Calzadilla convoca una multiplicitat de formes d’estar en el món, formes d’existència que remeten al que és humà i al que és animal, al que és orgànic i al que és mineral. Per a aquests artistes el que és acústic representa una expansió ininterrompuda que desafia la concepció perimètrica de l’espai museístic.

Però pot ser que –malgrat aquestes advertències– l’espectador s’enfronti a obres l’aspecte de les quals sigui el d’un dispositiu inactiu mentre que d’altres sonen o estan sent activades pels intèrprets. Aquesta condició poc usual evoca el rerefons en què Allora & Calzadilla generen la seva obra. Un context marcat per la crisi múltiple que arrasa Puerto Rico, en especial econòmica i ecològica. El pas dels huracans Irma i María a finals del passat mes de setembre ha comportat una situació d’emergència que ha agreujat la situació de l’illa. La població s’ha vist resignada a esperar l’ajuda de l’exterior, cosa que –d’acord amb el sociòleg Javier Auyero– és el signe patent d’una altra forma de subordinació política.

Una catàstrofe que revela que el dèficit econòmic és també el reflex d’un dèficit democràtic, el mateix que manté Puerto Rico sota un règim de colonialitat encoberta. Una ambiciosa obra com Puerto Rican Light (Cueva Vientos), encarregada i instal·lada per la Dia Art Foundation a Guayanilla- Peñuelas i que s’ha clausurat pocs dies abans d’inaugurar aquesta exposició, s’introdueix en la Fundació Antoni Tàpies sense cap presència material física. Ho fa mitjançant un debat i una projecció que converteixen l’obra en un rumor. Una obra de la qual es parla sense necessitat d’haver-la vist.