fbpx
Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Tàpies. La realitat en primer pla

La producció de Tàpies de les dècades de 1960 i 1970 es caracteritza tant per la consolidació del llenguatge de les “pintures matèriques”, que havia encetat vers el 1954-1955, com per l’aposta decidida per incorporar l’objecte a les obres. La realitat prenia el primer pla, tal com començava a proclamar a finals de la dècada de 1950 una nova generació d’artistes com a reacció a l’informalisme i a l’expressionisme abstracte predominants al llarg de les dues dècades anteriors.

L’interès de Tàpies pels materials és una constant des de l’inici de la seva trajectòria a la dècada de 1940. La seva atenció s’adreçava als materials no pictòrics i als objectes extrets del seu entorn quotidià, corrents, pobres, i humils. Però si en un primer moment aquests materials i objectes s’havien d’interpretar des d’una perspectiva simbolista que posava èmfasi en la metàfora, l’al·legoria i el mite, a partir de la segona meitat de la dècada de 1950 van adoptar una dimensió concreta. Tot i que l’obra de maduresa de Tàpies es va etiquetar com a informalista i abstracta, de fet apel·lava de forma directa a la realitat, atès que els materials deixaven d’estar sotmesos a una idea per ser la idea mateixa, és a dir, la forma i la matèria coincidien. La tela ja no era la finestra que deixava veure a través, sinó que s’havia convertit en un mur.

A finals de la dècada de 1950 i a principis de la de 1960, la influència de Marcel Duchamp es va deixar sentir en aquella generació d’artistes que, com Tàpies, buscaven noves formes d’expressió que ampliessin la noció de realisme. Si els ready-made assenyalaven l’impacte de la industrialització en l’obra d’art, difuminant els límits entre les categories clàssiques de pintura i escultura, ara Duchamp posava de manifest la bretxa existent entre l’artista i l’espectador, deixant en mans d’aquest últim la compleció de l’obra, i obrint les possibilitats i la definició de l’acte creatiu. En aquest context, tant a Europa com als Estats Units, es van produir tot un seguit de propostes en una extensa gamma de nous formats que s’englobarien sota el terme de Nou Realisme i que anirien des de la intenció de convertir la pintura en un tipus d’objecte, o de substituir-la per un objecte, fins a les accions-espectacle (happenings i performances), passant pel décollage o manipulació de cartells arrencats.

A la dècada de 1960 i, sobretot, a partir del 1970, la presència d’objectes en l’obra de Tàpies es va accentuar de manera exponencial, a la vegada que, amb les primeres escenografies, l’artista es vinculava amb l’acció teatral. Tàpies centrava el seu interès en objectes usats –mobles vells, utensilis domèstics, roba bruta– que reflectien les empremtes del pas del temps i de l’acció humana. Són objectes reals i ordinaris que fan referència al món quotidià, són volgudament antimoderns, i la seva tria implica un rebuig de la societat de consum. Algunes veus de la literatura crítica de Tàpies van fer constar que el treball de Tàpies amb objectes i materials pobres anticipaven alguns trets que serien comuns entre l’heterogeni grup d’artistes que a partir del 1967 s’englobaria sota el nom d’“arte povera”, o fins i tot entre les propostes postminimalistes formulades de manera oficial des del 1969 –tot i que el terme no es va formular fins al 1971–. Tanmateix, tot i les concomitàncies que s’hi puguin establir, a diferència d’aquests artistes Tàpies integrava els objectes al seu llenguatge artístic intervenint-hi gairebé sempre i deixant-hi veure la seva mà, el seu gest, imprimint-hi el seu segell.

Patrocinadors institucionals

Col·laboradors