Documents d’acció. Obres de les col·leccions Denney i Cordier (1947-1965)

Aquesta exposició presenta una seixantena d’obres procedents de Les Abattoirs de Toulouse. El gruix de la tria es correspon amb el llegat de la Col·lecció Anthony Denney i es complementa amb dibuixos de la Col·lecció Daniel Cordier. Ambdues col·leccions són testimonis de l’emergència de l’art informel a finals de la dècada de 1940, així com de la seva ràpida comercialització i assimilació a una modernitat internacional.

Artistes: Karel Appel, Jacques (James) Brown, Alberto Burri, Christo Coetzee, Jean Dubuffet, Claire Falkenstein, Lucio Fontana, Sam Francis, Hans Hartung, Akira Kanayama, Masatoshi Masanobu, Georges Mathieu, Matta (Matta Echaurren Roberto Antonio Sebastián), Henri Michaux, JeanPaul Riopelle, Shozo Shimamoto, Kazuo Shiraga, Yasuo Sumi, Atsuko Tanaka, Antoni Tàpies, Sofu Teshigahara, Chiyu Uemae i Toshio Yoshida.

L’articulació d’un sistema ensems teòric i mercantil per part del crític d’art francès Michel Tapié va ajudar a popularitzar una pintura abstracta i matèrica que s’alineava amb l’explosió de l’expressionisme abstracte als Estats Units i amb les recerques del grup Gutai al Japó.

La ràpida difusió de l’art autre, una encertada invenció del crític d’art Michel Tapié, va assolir una dimensió internacional a la dècada de 1950. Si bé l’art autre s’inspira en artistes com ara Fautrier, el primer a fer-lo cèlebre va ser Dubuffet. Tot seguit, aquella etiqueta va esdevenir inspiració per a l’art informel i altres formes d’abstracció. Artistes com ara Fontana o Burri a Itàlia i Falkenstein, Brown o Coetzee a Gran Bretanya van ser representants d’un art “dement” que va emblematitzar la crisi de l’humanisme durant el període de la postguerra a Europa. Tapié va organitzar la primera exposició de Pollock a París l’any 1952, i va introduir l’art de Gutai a Europa, un grup d’artistes japonesos que ell coneix des de 1957. Tot plegat articula un sistema teòric i mercantil que es recolzava en una xarxa de galeries com la Martha Jackson Gallery a Nova York, on Tàpies va exposar des de principis de la dècada de 1950, i la Galerie Stadler, la galeria que el representava a la ciutat de París.

Aquesta exposició proposa una relectura dels objectes artístics com a signes d’una acció passada que l’espectador no ha pogut observar. Tot el que li és donat a veure és una matèria endurida que conserva rastres d’un esdeveniment privat, i que sovint ha tingut lloc a l’estudi de l’artista, a excepció de les grans teles de George Mathieu que va realitzar a peu de carrer o de les accions del grup Gutai que es van acabar desenvolupant sobre un escenari. La possibilitat de llegir la pintura com una crònica de fets i no pas com a imatge o visió transforma l’obra d’art en quelcom semblant a un document de l’acció més o menys pretèrita. La imatge d’un Fontana practicant incisions sobre una tela o dels membres de Gutail esquinçant un bastidor s’eleven a la categoría de Zeitgeist, d’icones d’una època.

Roda de premsa de la presentació de l’exposició