Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

Ibon Aranberri. Organigrama

Organigrama, d’Ibon Aranberri, planteja un relat en el qual, sota una complexió unitària, se sedimenten i es confronten diverses sèries de treballs realitzats en les últimes dècades i d’altres d’especialment produïts per a aquesta ocasió.

Concebent l’exposició com a forma estètica i espacial amb una potència significativa pròpia, Organigrama representa una nova encarnadura, un motlle original per a materials o obres ja formats. No es tracta tant d’una “posada en escena” com d’una “posada en obra”, feta mitjançant la submissió de les sèries a una estructura d’angles rectes que, en forma d’organisme multiforme, absorbeix i elimina les identitats pròpies de cadascuna d’elles i provoca solapaments entre unes i altres.

Organigrama proposa una geografia elusiva i immaterial mitjançant un joc de resignificació de materials recuperats i de treballs especialment realitzats per a l’exposició. En tots ells, llenguatges, arquitectures, topografies i poders es relacionen de manera recíproca, fet que permet extreure connexions i deslligar estructures i imatges arquetípiques del lloc al qual les vincula la memòria col·lectiva. Davant d’un ordre del real i el simbòlic que apareix fracturat, el llenguatge és tractat com a matèria, i es proposa l’antiforma com a via possible: l’escultòric se situa al marge de la forma clàssica –estable, acabada, preconcebuda–, tendeix a la indeterminació i a desplegar-se en morfologies i experiències de l’espai sempre diferents. I és en aquesta via on s’insereixen tot un seguit d’operacions lingüístiques com ara el subratllat,la rèplica o el desplaçament. D’aquí, en deriven treballs entre l’escultura i l’escriptura, la forma i la informació, la retrospecció al passat i la prospecció al futur, que es barregen i es confonen, i provoquen disrupcions violentes en el sentit. El resultat no respon a la lògica d’acumulació de l’arxiu: s’acosta a una configuració inestable en un punt d’encreuament entre el relat truncat i l’abstracció.

Territoris i experiències sense una representació possible es codifiquen des del buidatge de la imatge, a través de la senyalització de les conseqüències o dels efectes col·laterals. El seu revers real, absent, només és capaç d’entendre’s dins l’espai expositiu. Les claus que amaguen les diferents obres, els desenvolupaments i mutacions, el conjunt d’objectes i imatges que les componen i els diferents sentits que en elles es concentren, acaben sotmeses a una llei formal i organitzativa que tendeix a l’opacitat i proposa formes de transmissió cognitiva properes a l’abstracció. Aquest ordre efímer s’erigeix de manera experimental sobre els plànols de l’espai reformat de la Fundació Antoni Tàpies, en què una arquitectura s’insereix a l’interior d’una altra. L’arquitectura expositiva articula els codis de les obres, funcionant com una continuïtat en què la diferència entre fons i figura queda diluïda. Més enllà de mostrar els treballs com a pura documentació, i com si es tractés d’una edició tridimensional, Organigrama construeix una existència paral·lela i autònoma que pren la forma d’una exposició temporal.