Logo Fundació Antoni Tàpies

La Montaner i Simon. Una editorial amb història

La Montaner i Simon és una de les editorials més importants de Catalunya i de l’Estat espanyol, sobretot durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX. Amb el cessament de la seva activitat el 1981 es perd o es dispersa gran part de la documentació i del material de l’empresa. Amb la intenció de recuperar aquest llegat, la Fundació Antoni Tàpies inicia un treball de recerca que inclou les aportacions ciutadanes de totes aquelles persones vinculades, d’una manera o altra, amb la història de l’editorial.






La investigació se centra, d’una banda, en la història de l’edifici ideat per Lluís Domènech i Montaner i, de l’altra, en la trajectòria de la casa editorial, fent atenció a algunes de les personalitats literàries que hi van treballar.

Primera època: 1861-1950

Ramon Montaner i Vila (1832-1921) i Francesc Simon i Font (1843-1923) funden el 1861 una editorial que en poc temps esdevé la de més envergadura d’Espanya, tant pel volum de producció com per la qualitat de les seves publicacions, i la principal exportadora a Amèrica, on arriba a acords amb empreses del continent (en bona part, propietat de catalans) perquè li facin de sucursals. L’editorial representa un bon exemple de concòrdia entre l’art i la indústria, ja que, servint-se de la industralització (amb l’ús dels nous sistemes de reproducció i mecanització de la impremta tradicional), es busquen i s’aconsegueixen resultats acurats, artístics i de luxe. Entre les seves publicacions destaquen obres monumentals en diversos volums, com ara la Historia general del arte, dirigida per Lluís Domènech i Montaner, la Biblioteca universal ilustrada, el Diccionario enciclopédico hispano-americano de ciencias, artes y literatura, una Geografía universal, i les revistes La ilustración artística i El salón de la moda.

Una seu modernista
L’editorial té diferents ubicacions fins que el 1879 Ramon Montaner encarrega la construcció d’un edifici nou al seu nebot, Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). El projecte de Lluís Domènech i Montaner per a l’editorial Montaner i Simon data del 6 de desembre de 1879. L’edifici esdevé, juntament amb la casa Vicens de Gaudí, una de les primeres mostres del Modernisme arquitectònic barceloní. Amb aquest primer projecte individual, l’arquitecte aconsegueix crear una empresa editorial que és arquitectònicament tota una novetat, en un context encara clàssic i encarcarat.

Tot i que la bibliografia tradicional situa la construcció de l’edifici entre el 1879 i el 1884 o, fins i tot, entre el 1881 i el 1885 o el 1886, la recerca feta a la Fundació Antoni Tàpies ha revelat que les obres es van iniciar el 1880 i podrien haver-se acabat en dates tan primerenques com el 1881 o el 1882.

Com molts edificis del primer Eixample, l’editorial Montaner i Simon té una altura corresponent a tres plantes. En l’aspecte tecnològic, aquest edifici és el primer que integra al teixit del centre urbà el maó vist, un material dúctil i lleuger molt utilitzat en l’àmbit industrial, i el ferro, que gràcies a la seva resistència i levitat permet crear espais en plantes més lliures i més grans. Juntament amb aquests dos materials, cal esmentar el vidre, un element que serveix de tancament i que permet una sèrie de cromatismes que són apreciables a les finestres de la façana i de la biblioteca, alhora que és font de llum natural. Tot i l’ús de materials eminentment industrials, l’estructura de l’edifici és la d’un palau, amb el seu impluvi central. La façana incorpora un seguit d’elements simbòlics que emfasitzen la modernitat industrial de l’editorial.

La nova seu de l’editorial té en aquests moments una planta subterrània on s’ubica una instal·lació industrial potent, amb dotze màquines tipogràfiques (tres de les quals de grans dimensions), sis de litografia, una de fototípia, tres calandres o setinadores, una secció d’estereotípia i una altra de fotografia. Uns dos-cents quaranta obrers treballen en la manipulació d’aquesta infraestructura, al marge dels dibuixants i dels gravadors. El primer pis està destinat a la direcció i a l’administració, i el segon, als dibuixants i als gravadors.

Desapareguts els fundadors a principis dels anys vint del segle XX, l’editorial passa a mans dels hereus, Júlia Montaner de Capmany, Ricard de Capmany i Santiago Simon, i més endavant, Ramon de Capmany i Montaner, que continuen la línia editorial dels seus antecessors.

Segona època: 1950-1981

José María González Porto (1896-1975), antic corresponsal de l’editorial a l’Amèrica Llatina, es fa càrrec de l’editorial vers el 1950. Molts anys abans havia emigrat des de Galícia a Cuba i, finalment, a Mèxic, des d’on havia construït un imperi editorial amb la creació de diverses empreses a diversos països d’Amèrica del Sud, entre les quals la Unión Tipográfica Editorial Hispano-Americana (UTEHA) l’any 1937. Sota la seva direcció, la Montaner i Simon publica, sobretot, diccionaris i enciclopèdies, al costat d’obres tècniques de divulgació. Pocs anys després de la mort de González Porto els hereus venen l’editorial a Tallers Offset Nerecan i, finalment, l’empresa fa fallida el 1981.

Homes de lletres en plantilla
Durant aquests darrers anys de la història de l’editorial, coincideixen al Departament de Producció un seguit de persones amb unes inquietuds i una sensibilitat comuna, entre els quals cal destacar l’escriptor Pere Calders, Jesús Moncada, que aleshores inicia la seva trajectòria literària, i l’historiador Josep Soler Vidal.

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) s’havia exiliat a Mèxic el 1939. La seva experiència en el món del disseny gràfic i de la publicitat li permeten desenvolupar funcions relacionades amb el món editorial mexicà. Des del seu estudi Grabaluz, Calders fa tasques diverses i, a partir del 1943, comença a treballar, gairebé en exclusiva, per a la UTEHA. Per a aquesta editorial fa feines molt variades, des del dibuix comercial fins a la il·lustració, el gravat, el disseny de les portades o la creació de logotips. El 1962 torna a Barcelona i, un any més tard, s’incorpora a l’editorial Montaner i Simon com a gerent de producció, càrrec que ocupa fins que es jubila. Pere Calders és autor de Cròniques de la veritat oculta (1955), Gent de l’alta vall (1957), Ronda naval sota la boira (1966) i L’ombra de l’atzavara (1964), entre d’altres.

Jesús Moncada (Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005) arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997), i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

Josep Soler Vidal (Barcelona, 1908-Gavà, 1999) s’exilia a Mèxic el 1940, on crea una empresa de publicitat amb Avel·lí Artís-Gener, Tísner. Alhora, s’involucra en diverses iniciatives culturals, com ara la publicació de la revista Pont blau, on comparteix redacció, entre d’altres, amb Pere Calders, i en tasques de resistència política. Publica articles de temàtica històrica i l’obra Pels camins d’Utopia (1958). El 1965 torna de l’exili i entra a treballar a l’editorial Montaner i Simon. Organitza reunions clandestines a casa seva i, un cop arribada la democràcia, participa en accions a favor del restabliment de l’Estatut i la democratització de les institucions locals.

La transformació en museu: 1984-actualitat

La Fundació Antoni Tàpies
Antoni Tàpies visita per primera vegada l’editorial Montaner i Simon el 1984, i tot i que l’immoble estava abandonat des de feia anys i la seva estructura original estava malmesa, de seguida s’adona de les extraordinàries qualitats espacials i estructurals de l’edifici adequades per acollir un museu dedicat a la conservació i difusió de la seva obra, així com a l’organització d’exposicions d’art modern i contemporani, seminaris i cicles de cinema o música, i a la publicació de llibres i catàlegs relacionats amb l’activitat de la institució.

Les obres de rehabilitació i condicionament de l’edifici per convertir-lo en un museu van a càrrec de Roser Amadó i Lluís Domènech Girbau i es duen a terme entre els anys 1986 i 1990. Amb la intenció d’elevar l’altura de l’edifici, que havia quedat tancat entre les parets mitgeres de les cases contigües, i per subratllar-ne la nova identitat, Antoni Tàpies hi intervé amb una escultura que corona l’edifici, Núvol i cadira (1990), feta amb la col·laboració tècnica de Pere Casanovas. La Fundació Antoni Tàpies s’inaugura el 5 de juny de 1990.

Del 2008 al 2010 l’estudi Ábalos+Sentkiewicz Arquitectos duu a terme una segona reforma de l’edifici per adequar-lo a les normes actuals d’accessibilitat i per recuperar el seu caràcter industrial original. En aquesta ocasió, s’instal·la l’obra d’Antoni Tàpies Mitjó (maqueta, 1991; obra, 2010) a la terrassa de la Fundació, situada al capdamunt del nou edifici d’oficines.