Logo Fundació Antoni Tàpies

Fins el 14 de gener del 2018

Antoni Tàpies. Objectes

La producció objectual de Tàpies constitueix una part important de la seva obra de maduresa. Tal com passava amb les pintures matèriques, Tàpies pretenia vincular amb els objectes la seva obra al que és real, concret i material.

Comissaris: Carles Guerra i Núria Homs.


A finals de la dècada de 1960 Antoni Tàpies va accentuar el treball amb objectes. Aquest interès, però, no era nou. Tàpies ja s’havia endinsat en el món dels objectes des de l’inici de les pintures matèriques, abans i tot si es tenen en compte obres com ara Capsa de cordills i Fils i argolla, totes dues de 1946. El 1956 va realitzar per a l’aparador de la botiga de roba Gales del Passeig de Gràcia de Barcelona l’obra Porta metàl·lica i violí.

Aquesta intervenció s’emmarcava en la creació de cinc escenaris nadalencs organitzats per Alexandre Cirici. Amb una voluntat provocativa, Tàpies tras- lladava a l’interior d’una botiga burgesa un objecte estrident i lleig que sol estar a l’exterior dels comerços, i el contraposava a un violí: l’art nou en oposició al que és tradicional i clàssic, la poesia del carrer en oposició a la institució cultural.

La producció objectual de Tàpies constitueix una part important de la seva obra de maduresa. Tal com passava amb les pintures matèriques, Tàpies pretenia vincular amb els objectes la seva obra al que és real, concret i material. Per això, els objectes que atreien la seva atenció formaven part del seu entorn, com ara piles de plats o de diaris, escombres, cadires o tovallons plegats. Tàpies els incorporava a la superfície del quadre, en feia assemblatges o els representava sobre una superfície bidimensional.

Algunes d’aquestes obres al·ludeixen a episodis concrets, com ara Pila de plats (1970) i Escombra (1965), que fan referència als fets de la Caputxinada (1966); d’altres deixen traslluir el fèrtil intercanvi d’idees amb el poeta visual Joan Brossa, com és el cas d’Ouera i diari i Mirall i confeti, totes dues de 1970. En tot cas, eren objectes amb els quals l’artista se sentia identificat: objectes banals, usats, de molt poc valor, sense cap càrrega narrativa o anecdòtica.

Tàpies no volia, com havien reclamat els surrealistes unes dècades abans, crear connexions ocultes entre el conscient i l’inconscient, sinó presentar objectes anodins però autèntics. Aquest treball amb objectes coincideix amb un increment del seu compromís polític. En comptes de concebre una política pública, impracticable sota la dictadura, Tàpies institueix el territori de la intimitat.

L’exposició es completa amb unes notes manuscrites de Joan Brossa, dirigides a la seva companya Pepa Llopis i que pertanyen a l’àmbit domèstic, escampats entre els objectes de Tàpies.

Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor, 1971. Col·lecció Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.