Logo Fundació Antoni Tàpies

Albert Serra. Roi Soleil

Dossier de premsa

14.03.2019 – 16.06.2019

Inauguració: Diumenge 17.03.2019, a les 11.00 h.

Albert Serra. Roi Soleil

14.03.2019 – 16.05.2019

Comissari: Carles Guerra

El cinema d’Albert Serra (Banyoles, 1975) ha triomfat tant als museus com a les sales de cinema. L’any 2016 s’estrenava al Festival de Cannes la pel·lícula La mort de Louis XIV​. En ella, Serra filmava l’agonia del rei Sol per mostrar-nos com el personatge més poderós de la França del seu temps expirava sol al llit després de patir una gangrena. Jean-Pierre Léaud n’era el protagonista. Un any després, Serra va decidir organitzar una performance en una galeria d’art de Lisboa sobre l’acció de la mort de Lluís XIV. El títol era ​Roi Soleil i​ va néixer com si l’obra fos la germana bessona del llargmetratge fílmic. Aquesta vegada l’intèrpret seria Lluís Serrat.

Serra va donar forma a ​Roi Soleil tot recuperant la idea original de mantenir Jean-Pierre Léaud, figura llegendària de la Nouvelle Vague francesa, en actitud moribunda i durant setmanes al ​hall ​del Centre Georges Pompidou de París. Ara, però, ho faria amb un actor diferent. L’obra, que en diversos llocs s’ha presentat com una instal·lació, porta fins al límit el joc de Serra orientat cap a la recerca d’una certa innocència en la gestualitat de l’actor. En fondre la performance i la instal·lació, a Roi Soleil, Serra ha creat “una bèstia minimalista” —tal com va dir un crític de cinema— banyada en llum de neó vermella.

L’obra d’Albert Serra posa en relleu que allò que compta és l’espectador, sovint seduït per atmosferes estranyes i actors sortits de l’entorn més immediat de l’autor. La seva presència no s’ha limitat als festivals de cinema, sinó que en els darrers anys ha participat a Documenta 13 amb ​Els tres porquets​, al Pavelló català de la Biennal de Venècia amb Singularitat​i en una producció, titulada ​Liberté, ​al Volksbüehne de Berlin.

Les imatges de Roi Soleil van ser enregistrades l’any 2017 a la Galeria Graça Brandão (Lisboa) on Lluís Serrat fa el paper que Jean-Pierre Léaud va fer a la película homònima. En paraules d’Albert Serra, davant dels visitants d’una galeria d’art, un actor escenifica la lenta agonia del monarca francès Lluís XIV, fins a la seva mort, en un desafiament físic i psicològic de notable complexitat.

Aquest projecte es presenta a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, amb el suport i la col·laboració d’Albert Serra i Montse Triola.

 

Dues obres bessones: ​La Mort de Louis XIV​ ​i Roi Soleil

A Albert Serra li agrada dir que tota pel·lícula de ficció és al mateix que una fantasia, un document sobre com el temps erosiona els cossos dels actors i les actrius. La mort de Louis XIV​, estrenada fora de concurs al Festival de Cannes de 2016, va néixer com una ficció didàctica sobre la mort d’un rei però també com un document sobre Jean-Pierre Léaud, l’actor que interpreta el monarca que va fundar Versalles. En la ficció, Serra ens convida a poder presenciar els darrers dies de la vida d’un home que, al seu temps, va ser el més poderós de la terra, però que es va sentir impotent davant la ciència i la medicina. Ho tenia tot, però no podia curar-se i va acabar essent víctima de l’error –i la por– del Doctor Fagon, el seu metge de capçalera. La càmera no surt mai de l’habitació del Rei i aquest tampoc s’aixeca del seu llit. Al seu voltant hi ha els metges, els criats, les dones de la cort, els capellans. etc. Durant la seva agonia rep la visita dels metges de la Sorbonne i d’un apotecari de Marsella especialista en remeis esotèrics. També el podem veure donar consells al seu besnét que prendrà el poder sota el nom de Lluís XV o com rep l’extremunció a càrrec del cardenal Rohan. Serra enceta la ficció, filmant les raons de la malaltia deguda a un accident de cacera. Després mostra com la gangrena s’apodera de la cama. La pel·lícula acaba en el moment en què el seu cos és objecte d’una autòpsia per a estudiar els motius profunds que l’han dut a la mort. El Rei no és més que uns quants òrgans i budells.

A Albert Serra no li va interessar filmar les lluites pel poder, sinó la impotència del monarca. Li agrada mostrar el Rei impotent i solitari. Quan demana aigua, el criat de l’habitació no està disponible i els metges discuteixen diferents solucions, però cap d’ells s’atreveix a curar a un monarca que ha centralitzat tot el poder. El Rei que va assolir la glòria gràcies als sistemes de representació del seu temps se sent abandonat quan la representació ha deixat d’existir i s’imposa la realitat biològica. Com el seu títol indica, ​La mort de Louis XIV ens convida a assistir al moment definitiu de l’expiació del monarca.

La mort de Louis XIV va ser presentada com un punt i a part en l’obra d’Albert Serra. En ella havia abandonat els actors habituals per treballar amb actors francesos. Havia fet una obra amb un rerefons històrica a partir d’un detallat estudi dels documents, com les memòries de Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon. Serra mantenia el minimalisme visual però el posava en relació amb l’univers barroc de la França del segle XVII. El cineasta va rebre més elogis que amb les seves altres produccions, però alguns sectors de la crítica també varen parlar de com aquell cineasta sostractiu que havia posat en crisi la narració i la representació tradicional havia donat pas a un altre cineasta. Ara el trobàvem obsessionat pel rigor històric i la fidelitat absoluta davant l’època. Malgrat el canvi de tonalitat, Serra va decidir continuar essent fidel a un dels plantejaments claus del seu cinema: el que és important no és l’esdevenidor dels fets –el relat– sinó la situació i l’atmosfera visual.

La mort de Louis XIV acaba amb una frase lapidària pronunciada pel Dr. Fogon: “Déu meu, el pròxim cop procuraré fer-ho millor”. El fet de cloure en sec la pel·lícula després d’aquesta expressió enigmàtica no ha deixat gens clar si el desig de fer-ho millor és fruit d’un mal metge de ficció o d’Albert Serra. Probablement, més que fer-ho millor, Albert Serra ha volgut retrobar el camí que l’ajudi a poder tornar a casa.

Després de l’estrena de La mort de Louis XIV, el 13 i el 29 de gener de 2017, Albert Serra va anar a Lisboa. La Cinemateca Portuguesa va organitzar una retrospectiva de tota la seva obra cinematogràfica i artística, mentre la galeria Graça Brandao li oferia la possibilitat de realitzar una performance. Serra va pensar en la possibilitat d’actualitzar alguna cosa que havia previst muntar l’any 2013 al Centre Georges Pompidou de París. Volia ressuscitar una instal·lació que havia quedat aparcada. En aquella ocasió tenia previst dirigir una performance en què el Rei Sol, encarnat en la figura de Jean-Pierre Léaud, agonitzava en el hall central del Centre. El projecte no es va materialitzar però va servir de punt de partida a la construcció de la ficció cinematogràfica. La possibilitat de treballar amb tota llibertat en una galeria de Lisboa, li permetia tornar a la representació frustrada.

També era una oportunitat d’or per poder reprendre una vella idea abandonada per donar-li forma. Les condicions de treball no eren les mateixes. Aquest cop treballaria de forma més modesta. Utilitzaria l’arquitectura que l’oferia la galeria i abandonaria tot dispositiu de caràcter escenogràfic. Jean-Pierre Léaud seria substituït per Lluís Serrat, l’actor icònic de la filmografia de Serra que va debutar interpretant el paper de Sancho Panza a ​Honor de cavalleria​ (2006). Amb tot, però, persistia la idea de poder observar un monarca absolutista morint-se a l’interior d’una galeria. Com en el projecte del Centre Georges Pompidou, no havia de fer-se cap pel·lícula de l’acció duta a terme a la galeria. Tot havia de transcórrer als ulls de l’espectador. Es tractava de fer una actuació efímera que naixia i acabava a la mateixa galeria de Lisboa. Serra, per si de cas, va enregistrar amb una sola càmera tot allò que va passar a l’interior de la galeria.

Pocs mesos després d’haver-se acabat l’aventura de transformar a Lluís Serrat en Lluís XIV, Serra va plantejar-se la possibilitat de tornar a les imatges que havia rodat. No volia fer altra cosa que visionar el que de forma encertada va definir com unes simples postals lúdiques. El resultat final va ser ​Roi Soleil​, una peça de seixanta-un minuts pensada inicialment per ser mostrada en espais artístics, però que també podia prendre forma cinematogràfica. Al FID de Marsella va ser presentada a concurs i va guanyar el Gran Premi de la Competició Internacional, ex-aequo amb ​Segunda vez de Dora García. Jean Pierre Rehm, director del festival, va presentar ​Roi Soleil com la creació d’un germà bessó de ​La mort de Louis XIV amb diferències notables. El Rei que estava disposat a reinventar la seva sobirania havia donat pas a un rei grassonet, perdut en un escenari nu marcat per uns llums de neó, mentre escenificava una part de la seva innocència.

Per a Rhem, l’obra se situava en un curiós espai entre Luis Buñuel i Salvador Dalí. Més que un germà bessó diferent, ​Roi Soleil ha acabat essent el bessó bastard. El Rei es troba més perdut que mai, però Serra aconsegueix retrobar alguna cosa essencial que sintetitza l’esperit de la seva filmografia. Hi ha un treball amb el cos, es fa evident la lluita per sobreviure més enllà de les convencions i es vol convertir la presència en l’essència de l’obra. Serra dona a ​Roi Soleil a una part essencial de tot allò que va quedar descartat a Louis XIV. Per una banda, el temps recobra la monotonia, el barroquisme ambiental dona pas a un minimalisme irònic i torna a ressorgir el costat més cruel i més tendre d’Albert Serra. La crueltat es fa present a partir del desig de no renunciar a res, de no concedir a l’espectador cap espai on poder recolzar-se. La tendresa s’evidencia en la manera com la càmera, convertida en la càmera d’un cirurgià, és capaç de despullar-ho tot fins a trobar la tendresa i amb ella redescobrir, de nou en la seva obra, el pes de la innocència.

[ Ángel Quintana. ​Albert Serra. Roi Soleil. Una conversa entre Albert Serra i Àngel Quintana. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019. ]

 

Una conversa entre Albert Serra i Àngel Quintana

[Fragment de la conversa mantinguda entre Albert Serra i Àngel Quintana a Banyoles, Factoria de les Arts, el 4 de febrer de 2019. Vegeu ​Albert Serra. Roi Soleil. Una conversa entre Albert Serra i Àngel Quintana. F​undació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.]

A.Q. […] aquesta fricció entre l’exhibició i la part més intima és una constant de la teva obra. Aquesta fricció ja estava present en el tractament que vas fer de la figura de Lluís Carbó com a Quixot a ​Honor de cavalleria o en la manera com en Vicenç Altaiò assumia el personatge de Casanova o l’Eliseu Huertas el de Dràcula a ​Història de la meva mort​.

A.S. Totes les meves pel·lícules són, en el fons, com performances. No hi ha cap altra cineasta dels que conec en què aquest component de fricció sigui tan important. És curiós que tot aquest debat sobre la fricció hagi vingut de la nostra conversa al voltant de la representació de la intimitat davant del tabú de la mort o del tabú de la sexualitat en l’àmbit d’exhibició. Resulta evident que són dos temes que fan mal en l’esfera mediàtica actual.

A.Q. Ja que has tret el tema de la performance com a element definitori del teu cinema, penso que entre la vella tradició artística i les teves pel·lícules hi ha una diferència essencial que passa per la teva voluntat estètica. És evident que en les teves obres no et limites a documentar, sinó que crees atmosferes o proposes formes audiovisuals complexes. A ​El cant dels ocells hi ha el retrat de tres personatges innocents, però també hi ha un seguit de plans seqüència molt complexos i de gran bellesa. A la tradició artística de la performance es necessitava una càmera que enregistrés allò que passava, però la seva funció era testimonial. Si tornem a la Marina Abramovic, una de les artistes de la performance més reconeguda internacionalment, veurem que en una peça seva com ​Art must be beautiful, Artist must be beautiful (1975) la càmera és funcional. En aquesta peça en què ella no para de pentinar-se, la força radica en l’actuació que fa com a artista, en cap cas en com allò ha estat filmat. En canvi quan veig ​Roi Soleil, ​és cert que hi veig una performance, però també una obra autònoma de gran bellesa. Això em porta a introduir un altre tema. De quina manera crees una atmosfera plàstica en les pel·lícules i les en teves instal·lacions?

A.S. Crec que aquest valor plàstic és fruit de la modernitat. Ha estat la invenció del digital allò que permet enregistrar d’una manera infinitament més sofisticada l’obra. Però torno a insistir, també té molt a veure amb el paper de la postproducció. Totes les performances que veiem dels anys seixanta i que varen ser enregistrades en vídeo, ara no són res més que un document. En canvi, ara amb la tecnologia digital poden ser tota una altra cosa.

 

Biografia

Albert Serra és un artista i realitzador català, nascut a Banyoles el 1975. És llicenciat en Filologia Hispànica i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. La seva primera pel·lícula, ​Honor de cavalleria​, una adaptació lliure del Quixot, es va estrenar a la ​Quinzaine des Réalisateurs de Cannes 2006 i va ser seleccionada per Cahiers du Cinéma com una de les deu millors pel·lícules de l’any 2007. Va rebre nombrosos premis entre ells el de millor pel·lícula en els festivals de Torí i Belfort. El seu segon llargmetratge, ​El cant dels ocells, ​inspirat en la història dels Reis Mags, es presenta igualment a la ​Quinzaine des Réalisateurs de Cannes 2008 i obté el reconeixement unànime de la crítica a tot el món. El 2010 dirigeix ​Els Noms de Crist​, film concebut per a l’exposició ​Esteu a punt per a la televisió?,​ organitzada pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

L’any següent dirigeix ​El Senyor ha fet en mi meravelles, ​pel·lícula pensada per a l’exposició Totes les cartes. Correspondències fílmiques​, organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Les dues pel·lícules presentades a la 64a edició del Festival del Film de Locarno 2011. El 2012 participa a la Documenta (13) de Kassel amb el film de cent hores de durada titulada ​Els tres porquets​. En 2013 realitza ​Història de la meva mort​, film centrat en la transició del Racionalisme al Romanticisme a través de les figures de Casanova i Dràcula, premiat amb el prestigiós Lleopard d’Or al Festival del Film de Locarno i el Puma de Plata al FICUNAM de Mèxic. El 2015 és l’artista seleccionat per representar al Pavelló Català a la Biennal de Venècia d’Art amb la pel·lícula ​Singularity, d​e dotze hores de durada. S’han realitzat nombroses retrospectives de la seva obra, entre les quals destaquen la del Centre Pompidou de París, la Tate Modern de Londres o l’Arsenal de Berlín.

La mort de Louis XIV, el seu últim llargmetratge amb Jean-Pierre Léaud com a protagonista, ha estat presentada en la Secció Oficial del Festival de Cannes 2016 i ha obtingut el prestigiós premi Jean Vigo, així com el premi a la millor pel·lícula al Festival de Jerusalem. En 2018 estrena la peça teatral que ell mateix dirigeix i escriu ​Liberté, p​el teatre Volksbühene de Berlin i que serà el punt de partida de la peça ​Personalien per al Museu Reina Sofia de Madrid. En 2018 guanya el Grand Prix de la competició oficial al FID Marseille amb la peça ​Roi Soleil​.

 

Agraïments

Andergraun Films, Rosa Filmes, Fundació Lluís Coromina, Galeria Cadaqués-Huc Malla i Galeria Graça Brandâo.

 

Llargmetratges:

​Honor de cavalleria ​(2006. ​Quinzaine des Réalisateurs. Festival de Cannes) 

​El cant dels ocells ​(2008. ​Quinzaine des Réalisateurs. Festival de Cannes)

​El senyor ha fet en mi meravelles ​(2011. Festival de Locarno)

– ​Història de la meva mort ​(2013. Leopardo de Oro. Festival de Locarno)

​La mort de Louis XIV​ (2016. Festival de Cannes)

– ​Roi Soleil ​(2018. Gran Premi de la Selecció Internacional. Festival de Marsella)

​Liberté ​(2019)

 

Instal·lacions:

– 2010. ​Els noms de Crist (​Museu d’Art contemporani de Barcelona, Barcelona).

– 2011. ​Albert Serra. El cinema en llibertat ​(Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona).

– 2012. ​Els tres porquets ​(documenta 13, Barcelona).

– 2013. ​Albert Serra / Lisandro Alonso. Cinéastes en correspondance (Centre Georges Pompidou, París).

– 2015. ​Singularity (Biennal de Venècia, Venècia, i La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona).

– 2019. ​Personalien ​(Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid).

– 2019. ​Roi Soleil (​Fundació Antoni Tàpies, Barcelona).

 

Teatre:

– 2010. ​Pulgasari​ (Teatre Lliure, Barcelona).

– 2011. ​Més enllà dels Alps ​(Teatre Lliure, Barcelona).

– 2018. ​Liberté ​(Volksbühne, Berlín).

 

Llistat d'obres

Roi Soleil, 2018

62 min/Colour /HD/1.85:1/Dolby digital 5.1

Direcció i guió: Albert Serra

Productors: Joaquim Sapinho, Albert Serra

Comissari: Alexandre Melo

Producció executiva: Montse Triola

Actor: Lluís Serrat

Imatge: Artur Tort

Edició: Ariadna Ribas, Albert Serra

So: Jordi Ribas

Música: Marc Verdaguer

Dirección artística: Montse Triola

Postproducció: Xavi Pérez

Una producción d’Andergraun Films i Rosa Filmes per Albert Serra.

Grand Prix International Competition FID Marseille 2018

 

FID Marseille 2018 / Indie Festival Brazil / Black Canvas FCC Mexico / III Moscow International Experimental Film Festival MIEFF / 56th New York Film Festival / Split Film Festival Croatia / 22th Ji.hlava International Film Festival / Viennale 2018 / 15 Festival de Sevilla / 33o Festival Internacional de Cine de Mar del Plata / Kochimuziris Biennale, India / Film Mutations: Festival of Invisible Cinema, Zagreb / Cineteca Matadero, Madrid/ 5th Berlin Critics’ Week / New Horizons International Film Festival, Wroclaw.

Atenció: la Fundació Antoni Tàpies está tancada temporalment. Més informació / Programació #JoEmQuedoaCasa