fbpx

Tornem a obrir els dijous! A partir de l’1 d’abril. Més informació

Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Tàpies. Celebració de la mel

Celebració de la mel inclou noranta-dues obres el fil conductor de les quals és l’ús especial que ha fet Tàpies del vernís.

Aquest material ha estat emprat per Tàpies d’una manera habitual a partir dels anys vuitanta, si bé els orígens del seu ús es remunten als inicis de la trajectòria creativa de l’artista català. Amb els vernissos descobrim un Tàpies que juga amb la transparència, el desordre i l’heterogeneïtat -en contraposició amb l’opacitat i el rigor compositiu de les pintures matèriques. El vernís, ja sigui aplicat sobre grans superfícies de paper, tela o fusta, o simplement insinuant formes d’una manera gairebé cal·ligràfica, configura obres d’una gran lleugeresa i lluminositat.

La transparència del vernís fa referència a l’expressió del món interior de les dues coses. A la vegada, les diverses sobreimposicions d’aquesta matèria en algunes obres produeix en l’espectador una impressió de moviment i dinamisme. Difícil de controlar, el vernís crea una sensació fluida i imprevisible amb la qual l’artista s’abandona a l’atzar.

Quan parlem dels “vernissos”, no pretenem circumscriure’ns a una descripció o a una anàlisi poc o molt detallada dels aspectes tècnics o materials de la pintura de Tàpies. Un estudi d’aquesta mena, per ell mateix, mancaria de sentit. Més enllà del que és merament descriptiu i tipològic, més enllà d’un simple sistema de classificació que amaga més que no pas revela el procés creador d’aquest artista, el que ens importa és entendre com s’integren, o es desvien, els vernissos respecte a la resta de l’obra de Tàpies.

El fet que l’artista hagi utilitzat el vernís amb més intensitat i llibertat en la darrera dècada respon a noves necessitats, que han generat, sens dubte, noves solucions lingüístiques. Amb l’ús més sistemàtic del vernís com a mitjà expressiu, el gest, la taca i la transparència han adquirit un caràcter fonamental en la seva producció i han obert noves perspectives en l’evolució estètica del nostre artista. Per la seva pròpia natura el vernís es resisteix a la forma, fet que permet a l’artista de sorprendre’s i treballar, alhora, sense possibilitat de correcció, en una espècie de cal·ligrafia que confereix al seu art més recent un caràcter distintiu molt específic.

La natura mateix dels vernissos constitueix una autèntica investigació artística del vincle universal que uneix totes les categories, tots els punts de vista, tots els materials i totes les modalitats que hom denomina representació. Una de les obres més significatives que Tàpies ha pintat en aquest sentit és justament la titulada Celebració de la mel (1989), que al·ludeix directament a un dels Upanishads més antics i fonamentals, la Brihadaranyaka. Aquest Upanishad, que Tàpies certament ha llegit i estudiat, recita la identitat espiritual existent entre l’essència subtil de l’univers i la dels éssers que el componen. Aquesta identitat és expressada per la mel. Cadascuna de les manifestacions còsmiques (terra, aigua, foc, sol, espai…) és assimilada a la mel. La Terra es fa mel per als homes i els homes, al seu torn, s’han de fer mel per a la Terra, és a dir, han de reconèixer en ells mateixos allò que els identifica amb la totalitat. L’Upanishad posa en relleu el caràcter dolç, suau, d’aquest vincle universal:

“Dolça com la mel és aquesta terra per a tots els éssers, dolços com la mel són tots els éssers per a aquesta terra. Dolç com la mel çes l’Ésser radiant i immortal que ocupa el Cosmos i l’Ésser radiant i immortal que habita i ocupa aquest cos.”

L’ús que fa Tàpies dels vernissos s’acosta a certes formes d’expressió poètica orientals, tals com l’haikai. Si l’art i el pensament occidentals transformen sempre tota impressió en descripció, l’haikai mai no descriu. Si en la seva obra dels anys seixanta i setanta Tàpies ens mostrava un objecte del desig, una ansietat que només era aprehesa a partir del reconeixement de l’”artisticitat” de l’objecte artístic, a través dels vernissos dels anys vuitanta aquesta “artisticitat”, aquesta “galanor del gest”, esdevé el centre de la seva pintura, que com els haikais posseeix la puresa, l’esfericitat, el buit mateix d’una nota musical. Amb l’haikai els poetes budistes han abordat el símbol com a operació semàntica. De la mateixa manera, Tàpies ha descobert a través dels vernissos una mena d’”a-llenguatge”, d’alliberació de la descripció i de les servituds simbòliques.

Herència de l’idealisme racionalista occidental, tendim a considerar que les coses i els éssers tenen un interior i un exterior, i que aquest últim és enganyós respecte al primer. Acostumem a pensar que un formalisme excessiu pot ofuscar l’interior de les coses, que és el que ens sembla important. Per això alguns crítics no han dubtat a expressar les seves reserves envers un art considerat excessivament “cortès” i amable. Tanmateix, l’amabilitat amb què Tàpies ha recreat el seu gest durant els últims anys no embolcalla un “significat” ocult i diferent del gest mateix. Ben al contrari: és la manifestació del traç, que no expressa sinó que senzillament mostra, i que, tal com passa amb les reverències de la salutació japonesa, no conté cap significat més enllà del gest. El que Tàpies ens proposa amb els seus vernissos és el buit, a través del qual pretén aconseguir allò que el Zen descriu com a satori, que consisteix en una suspensió del llenguatge, dels codis, i que constitueix, al capdavall, la recitació interior de les nostres persones.