Logo Fundació Antoni Tàpies

El somni del públic: Theresa Hak Kyung Cha

La Fundació Antoni Tàpies va presentar per primera vegada a l’Estat espanyol una exposició retrospectiva del treball poètic i conceptual de l’artista coreoamericana Theresa Hak Kyung Cha (Pusa, Corea, 1951 – Nova York, 1982). L’obra d’aquesta artista inclou performances, films i vídeos, mail art i llibres d’artista.

El treball de Cha és una exploració contínua sobre temes extrets de les seves experiències personals com a exiliada i del seu desplaçament cultural i lingüístic.

Theresa Hak Kyung Cha va néixer a Corea i va emigrar als Estats Units amb la seva família el 1963. Va estudiar literatura comparada i art a la University of California, Berkeley, on va viure les protestes estudiantils contra la guerra del Vietnam i l’eclosió de la performance experimental i el videoart que va tenir lloc a l’àrea de San Francisco a finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta. Durant aquests anys, Cha també va tenir l’oportunitat de veure performances, exposicions i obres en vídeo de coneguts artistes nacionals (Kipper Kids, Paul McCarthy i Eleanor Antin, per exemple). A San Francisco, Cha també va veure obres de Paul Kos i Bruce Nauman. Les seves accions d’estudi filmades en vídeo van tenir una gran influència per a tots els que treballaven en aquest camp, així com també les performances corporals de Vito Acconci i Chris Burden i els balls de Simone Forti i Ivonne Rainer, entre d’altres.

Igualment, i com els seus contemporanis americans i europeus, Cha va estar influïda per les teories estructuralistes del llenguatge i per la teoria cinematogràfica francesa, que va estudiar al Centre d’Études Américain du Cinéma a París amb teòrics com Christian Metz, Raymond Bellour i Thierry Kuntzel. Theresa Hak Kyung Cha és coneguda entre els teòrics del cinema per la publicació del llibre Apparatus (1980), una antologia de la teoria del cinema editada i dissenyada per la mateixa Cha per a Tanam Press (Nova York). En la part central del llibre, Cha va insertar la seva obra Commentaire (1980).

Cha va integrar les teories estructuralistes del llenguatge i la teoria cinematogràfica francesa (que inclou la psicoanàlisi) en el seu art sota la forma visual de l’escriptura, la imatge i les pràctiques performatives. A banda de les seves pel·lícules, la influència cinematogràfica de Cha és visible en obres com A Ble Wail (1975) en el reflex del parpelleig de les flames de les espelmes en els miralls, com també en les imatges, paraules i pàgines en blanc i negre dels seus llibres, les quals suggereixen seqüències fílmiques. Gairebé cada imatge dels vídeos i les projeccions de diapositives de Cha apareix i desapareix per mitjà d’una fosa. Les foses repetides d’imatges proporcionen una sensació diferenciada de suspensió. Però l’enfocament més innovador de Cha no té a veure amb la transformació d’imatges sobre la pantalla, sinó amb les relacions establertes entre múltiples pantalles i entre una pantalla o diverses pantalles i ella mateixa com a performer. El desplaçament s’incorpora en les obres de Cha no només en el contingut de la imatge de la pantalla sinó en la formació de la “pantalla” en ella mateixa.

Cha sembla haver conceptualitzat l’experiència “cinemàtica” com una espècie de ritual alquímic en el qual els participants de les seves performances transcendeixen la seva individualitat per trobar un major reconeixement a través de l’accés a la memòria col·lectiva i la imaginació.

Poc després de la seva mort es va publicar el llibre Dictée (1982), el qual combina la història familiar, la consciència ètnica, l’autobiografia, diferents històries de màrtirs femenines, poesia i imatges. En aquest llibre Cha explora els principals temes de la seva obra: la memòria, el desplaçament i l’alienació. Tota la producció artística de Cha es caracteritza per un fort compromís amb el llenguatge, del qual l’artista explora la capacitat per crear identitat, alhora que busca maneres de deconstruir-lo. L’art de Cha és un testimoni de la seva capacitat per traduir una experiència de desplaçament personal i cultural en un fonament per explorar els aspectes universals del llenguatge, la memòria, la comunicació i la consciència.

El somni del públic: Theresa Hak Kyung Cha incloïa documentació fotogràfica i àudios d’algunes de les seves performances, com Aveugle Voix (1975), A Ble Wail (1975), Reveillé dans la brume (1977) i Other Things Seen, Other Things Heard (1978); instal·lacions de film i vídeo, com Permutations (1976), Passages Paysages (1978) i Exilée (1980); projeccions de diapositives, llibres d’artista i obres sobre paper.

Aquesta exposició anava acompanyada d’una publicació amb una introducció de Sabine Breitweiser, textos de Constance M. Lewallen, Lawrence Rinder i Trinh T. Minh-ha, i una selecció de textos i obres de l’artista.

Utilizamos cookies propias y de terceros. Si continúa navegando, consideramos que acepta nuestra política de cookies.

Close Icon