fbpx
Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Shoot Shoot Shoot

La primera dècada de la London Film-Makers’ Co-operative i el cinema d’avantguarda britànic 1966-1976.

Programa de vídeo.

La London Film-Makers’ Co-operative, fundada el 1966, prenia com a model el centre de distribució dirigit per artistes que havien creat Jonas Mekas i el New American Cinema Group.

Ambdós associacions tenien una política d’associació oberta i acceptaven totes les sol·licituds sense condicions, però la Co-op era l’única que incorporava els tres aspectes clau de la producció cinematogràfica artística: producció, distribució i exhibició en una única instal·lació.

Pioners com Len Lye, Antony Balch, Margaret Tait i John Latham ja havien fet destacades pel·lícules personals a Anglaterra, però a mitjan anys seixanta va començar a créixer l’interès pel cinema underground. En tornar de Nova York, Stephen Dwoskin va evidenciar i impulsar les possibilitats del cinema experimental i la Co-op aviat es va convertir en un centre dinàmic per a la discussió, la producció i la presentació de pel·lícules d’avantguarda. Algunes figures clau com Peter Gidal, Malcolm Le Grice, John Smith i Chris Welsby es van fer un lloc a l’escena internacional. Molts altres, com Annabel Nicolson i l’independent i prolífic Jeff Keen, van treballar en la frontera entre el cinema i la performance i continuen sent relativament poc coneguts, o almenys poc vistos.

La Co-op va refermar la importància del cinema britànic en la línia dels avenços internacionals mentre sobrevivia precàriament en edificis ruïnosos. Les penalitats físiques de l’organització van contribuir a la rigorosa naturalesa formal de les pel·lícules realitzades durant aquest període. Tot i que, tant en interiors com en paisatges, l’enfocament estructuralista era la tendència dominant, els cineastes britànics també van fer innovacions significatives en pel·lícules multipantalla i programes de cinema expandit amb obres l’essència de les quals es definia per la qualitat efímera. Moltes d’aquestes obres se situaven en l’àmbit intermedi entre la cinematografia i les belles arts, i no se sentien realment còmodes ni al cinema ni als espais d’exposició.

Shoot Shoot Shoot va ser un programa retrospectiu i un projecte d’investigació que recuperava aquestes obres extraordinàries.