Mario Merz
Mario Merz va néixer a Milà l’1 de gener de 1925. De molt jove es va traslladar a Torí, ciutat on resideix des d’aleshores.Va ser a la presó, on el van tancar per antifeixista l’any 1945, que Merz es va endinsar en el món del dibuix. Els seus primers treballs eren executats segons un mètode que consistia a dibuixar sense aixecar el llapis del paper, de manera que “gravava” el que veia i sentia a mesura que ho vivia.
Els primers dibuixos de Merz ja defineixen les futures coordenades de l’evolució d’aquest artista: una combinació de la denúncia social amb la recerca personal de nous llenguatges estètics.
Si inicialment va conrear una estilització infantilitzada, a poc a poc va evolucionar vers un ús més brutalista dels materials, incorporant objectes simples a les seves obres.
Cap a la meitat de la dècada dels seixanta Merz introdueix, per primera vegada, elements diversos sobre la superfície de les teles amb les quals treballa, o fora d’elles quan en prescindeix. Es tracta d’ampolles, paraigües, gavardines i d’altres objectes que combina amb llums de neó, materials que mai més no abandonarà. Aquest gir en la seva trajectòria és fruit d’un procés artístic i vital iniciat els anys quaranta, durant el qual Merz es va impregnar de les lectures de Kafka, Pavese, Marx, Steinbeck i, sobretot, Leonardo da Vinci, així com dels treballs de Picasso, Braque, Morandi i Casorati.
Poc abans d’iniciar aquestes noves experiències artístiques, que es materialitzaren en una exposició individual a la Galleria Gian Enzo Sperone de Torí (1968), Merz havia mantingut una estreta relació amb altres artistes, crítics, escriptors, filòsofs i activistes polítics de la seva generació, amb els quals va formular col·lectivament una nova idea estètica caracteritzada pel seu antielitisme i basada en l’ús de materials humils extrets de la vida quotidiana i del món orgànic. Els resultats d’aquesta nova concepció estètica van ser definits com a arte povera pel crític italià Germano Celant amb motiu de l’exposició col·lectiva que va tenir lloc l’any 1967 a Gènova.
Entre aquests artistes, Merz aviat sobresurt per la genuïnitat de les seves solucions artístiques. 1968 representa una fita important en la seva trajectòria creativa, sobretot pel fet que, per primera vegada, adopta un motiu característic de la seva producció: l’iglú. En l’esforç per produir noves superfícies pictòriques allunyades de la tradició escultòrica, Merz va crear els hemisferis, uns espais absoluts en ells mateixos. L’iglú és una forma metafòrica amb la qual l’artista italià preconitza que l’art és transitori i canviant. Merz iguala el creador amb els nòmades, sempre en moviment, arreu és casa seva, en contacte permanent amb la natura i la cultura. Construïdes amb armadures de metall segmentades, aquestes estructures hemisfèriques es recobreixen amb xarxes, argila, cera, vidre o branquillons. Sovint també incorporen frases polítiques o literàries fetes de neó.
Durant la dècada dels setanta, Merz va aplicar la fórmula de progressió matemàtica de Fibonacci -científic italià del segle XIII- als seus treballs. Segons aquesta fórmula, cada xifra d’una enumeració és la suma dels dos números que la precedeixen (1, 1, 2, 3, 5, 8, 13…). Les instal·lacions de Merz basades en la progressió de Fibonacci consisteixen, per exemple, en peces de vidre alineades sobre un mur, sota cadascuna de les quals hi figura el número que li correspon segons la fórmula medieval realitzat amb neó.
L’exposició a la Fundació Antoni Tàpies desenvolupava els temes característics de la iconografia de Merz, de manera que l’aproximació creativa de l’artista quedava plenament projectada i el seu esperit genuí es feia ben palès.
La selecció que va dur a terme la comissària de la mostra, Gloria Moure, responia al desig d’evitar lectures lineals de la producció de Merz. Es pretenia proporcionar una comprensió global de les complexitats i contradiccions que conformen la simbologia merziana, així com il·lustrar la varietat de recursos tècnics utilitzats per l’artista italià.
L’exposició prioritzava la instal·lació de les obres dins el recinte de la Fundació. En aquest sentit, resulta d’un valor incalculable la participació del mateix artista, coneixedor dels espais de la Fundació i còmplice absolut del projecte. Merz va fer una relectura de les obres seleccionades i hi va establir un nou lligam a partir d’una obra realitzada especialment amb motiu de l’exposició.
Galeria d'imatges
