Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

maquettes-sans-qualité. Travail en grève / Treball en vaga

Quan per moltes raons, l’hostilitat en què vivim ens impedeix realitzar els projectes i ajorna indefinidament el nostre desenvolupament, és probable que només podem viure els nostres desordres cavant profunditats que encara no han estat trepitjades.

Una maqueta és el model reduït d’un decorat de teatre, d’un edifici, d’un conjunt arquitectònic. Però una maqueta també pot ser un esbós, el pla d’una evasió, un assaig reduït d’un espai on podem explicar, pensar el món i nosaltres mateixos a dins; un model sense garanties per a un refugi, una suma de rudiments per construir un lloc habitable que seria llarg i complicat d’engendrar.
Una maqueta no s’imposa, no pretén assolir la posteritat, sinó només l’adequació a un cert present. Conté la seva pròpia negació, la pròpia destrucció com a possibilitat, com a principi constitutiu de sentit, i es pot desfer i refer fàcilment. Gràcies a aquesta lleugeresa, també conserva una capacitat de sobreviure en temps difícils, de mantenir les potencialitats per a moments més propicis. Preserva un equilibri fràgil entre allò que encara no és i allò que podria ser, perquè el futur brillant no es pot decidir, de la mateixa manera en què la llibertat no podria ser una idea immutable.

Les maquettes-sans-qualité són la forma donada a un espai imaginari, un refugi que fa lloc a les múltiples veus convocades pel corpus d’un treball inacabat de pràctiques artístiques. Aquest espai, que es va inaugurar l’any 1995 sota el títol Un problème non résolu, < 1995 – … >, vues partielles, ha pres la forma de disposicions discontínues de fotografies i llegendes, textos, material audiovisual de consulta i relats de maneres de fer.
Si no sembla urgent parlar dels autors d’un treball en vaga és perquè, potser, “convé abandonar l’autor com a evidència per retrobar-lo com a problema”. I que “la paraula ’obra’ i la unitat que designa són, probablement, tan problemàtiques com la individualitat de l’autor”. Els problemes no resolts als quals ens enfrontem no els sofrim mai sols, i les seqüeles, fins i tot invisibles, circulen per l’aire. Implicaria una certa incoherència voler, abans que res, identificar l’autor únic, principal, en lloc d’identificar els problemes…; seria una incoherència reclamar-se únic o única propietària de la descripció d’aquests problemes comuns, que componen la quotidianitat en què ens trobem submergits.
De vegades som veïns d’un esdeveniment, de vegades ens hi hem implicat, de vegades només ens hem informat d’”allò que ha passat”, d’altres pensem haver estat absents del lloc del drama i, avui, sovint, tenim la impressió que ens han mantingut al marge de tot esdeveniment. Tanmateix, som alguns els qui intuïm que hi ha alguna cosa sospitosa, “tèrbola”, alguns els qui ens demanem on és l’error, on són les solucions, com es pot fer, etc.

Aquelles, aquells que actuen aquí, no porten necessàriament les traces del seu treball a la cara, com un fotògraf pot no fer fotografies per produir imatges. Citem una dona-fotògrafa com si fos un pseudònim. Així, una fotògrafa també podria haver estat una infermera o un escombriaire i les seves mirades sobre aquest món (o aquest cambrer del qual s’ha escrit que és i alhora no és allò que ha de jugar a ser i la veu del qual probablement s’hauria escoltat si, davant del filòsof, hagués parat d’actuar). Fotògrafa-infermera-escombriaire citats, no pas en qualitat de categories socioprofessionals, sinó com la seva superació, la seva alteració.
El que queda per fer sempre es troba en l’esdevenidor i en el replantejament dels pressupòsits. Una dona-fotògrafa són molts/moltes alhora, i és en aquesta pluralitat on reposen els gestos, els actes realitzats amb altres dones i homes qualsevol. I també és aquí on resideixen els sentits oberts per l’anarquitectura de les maquettes-sans-qualité.