Lygia Clark

L’obra de Lygia Clark (Belo Horizonte, 1920 – Rio de Janeiro, 1988) proposa un canvi profund, un salt conceptual amb implicacions a llarg termini per a l’art, la cultura i la vida en general. L’activitat de Clark, sobretot des del 1963, busca el desplaçament i la deconstrucció dels conceptes d’artista, d’obra i d’espectador, i els transforma tant individualment com en les seves interrelacions.

Clark rebutja la definició de l’artista com a creador deïficat, distanciat d’un espectador que, davant l’obra que representa les necessitats poètiques que ell mateix és incapaç de comunicar, es manté del tot passiu.

Contràriament, Clark lliura l’autoria de l’obra a l’espectador perquè deixi de comportar-se com a tal, perquè redescobreixi la seva pròpia poètica i esdevingui el subjecte de la seva experiència.

A cada estadi del seu procés creatiu, Lygia Clark redefineix i reconstitueix el seu públic. D’aquesta manera, el visitant que contempla una obra en una galeria d’art s’acosta al participant, que canvia l’objecte situat davant d’ell. Després, l’espectador és invitat a crear o utilitzar un objecte, a partir d’unes instruccions escrites, o bé la pròpia artista l’inicia en experiències de grup, inicialment dins del recinte del museu, i més tard al carrer i als espais públics. Les propostes dels anys setanta incrementen l’estimulació recíproca i la invenció de l’espectador (val a dir que, en aquesta època, l’artista treballa amb un grup d’estudiants de la universitat parisenca de la Sorbona, i exclou el públic de la seva activitat artística). Al final, l’espectador esdevé un “pacient”, compromès amb Clark en un intercanvi recíproc, una mena de psicoteràpia experimental. Segons la seva experiència, l’intercanvi és més eficaç quan el “pacient” està més alterat o mostra més disfuncions en l’àmbit psicològic. Tanmateix, això no impedeix que Clark obri la seva obra a qualsevol persona disposada a aventurar-s’hi, capaç d’experimentar “una forma de coneixement interior” en el procés de manipulació.

El treball de Lygia Clark se situa finalment en la frontera entre l’art i la clínica, amb la finalitat que un i l’altra recuperin el seu potencial de crítica contra el mode de subjectivació dominant. Clark estava convençuda que, revitalitzant el camp de l’art mitjançant les tècniques psicoterapèutiques, els individus podrien reinventar la seva pròpia existència. Amb els Objetos Relacionais, la seva darrera obra, l’artista s’apropa molt més encara al seu objectiu. Petites bosses de plàstic o de roba plenes d’aire, d’aigua, de sorra o poliestirè; tubs de cautxú, rotllos de cartó, draps, mitges, petxines, mel i molts altres objectes inesperats s’escampaven a l’espai poètic que va crear en una habitació de casa seva i que anomenava “el consultori”. Eren els elements d’un ritual iniciàtic que l’autora va instaurar al llarg d’unes “sessions” regulars amb cada receptor.

L’exposició que va presentar la Fundació Antoni Tàpies significà un reconeixement a la importància de l’obra de Lygia Clark, àmpliament ignorada pel món de l’art en vida de l’artista. Tanmateix, aquesta mostra es va enfrontar a un dilema complex, en tractar d’organitzar i exposar una producció artística que defuig el museu i el mercat de l’art, que no reconeix l’artista com a creador d’objectes únics, i cerca un altre destí per a la seva pràctica i les seves exploracions.

Galeria d'imatges

Veure més Veure menys