László Moholy-Nagy. Fotogrames 1922-1943

Pintor, escultor, fotògraf, cineasta, dissenyador, tipògraf, teòric de l’art, però també arquitecte d’exposicions, publicista, escenògraf i pedagog infatigable, László Moholy-Nagy (1895-1946) és l’artista que encarna per excel·lència l’esperit utòpic de les avantguardes dels anys vint i trenta.

D’origen hongarès, després dels estudis de dret i de tornar del front, decideix consagrar-se a la pintura el 1918. Entra en contacte amb Kurt Schwitters, Raoul Hausmann i El Lissitzky, s’endinsa en l’entorn dels dadaistes i els constructivistes i realitza obres inspirades en les recerques d’aquests. A partir del 1922, es referma la seva personalitat artística i troba un estil propi i original. Com molts artistes de l’època (per exemple, els constructivistes russos o els protagonistes del moviment De Stijl a Holanda), experimenta amb materials inèdits (acetat de cel·lulosa, plexiglàs, alumini), s’entusiasma amb les noves possibilitats tècniques, defensa el caràcter interdisciplinari de les arts, la indústria i les ciències, però alhora és un dels creadors que ha proposat un model estètic més complet de la nostra modernitat. Tant per les seves obres com per la seva tasca docent (sobretot a la Bauhaus d’Alemanya, del 1923 al 1928, i a l’Institute of Design de Chicago, del 1937 al 1946) i els seus escrits, Moholy-Nagy ha contribuït en gran mesura a renovar les formes d’interacció entre la sensibilitat i el pensament, algunes de les quals continuen vigents avui dia.

Aquesta aura digna d’un humanista del Renaixement prové del fet que, si bé Moholy-Nagy no sempre és el primer a fer ús d’una tècnica o un material determinats, cada vegada, sigui quin sigui el seu àmbit de treball, aporta innovacions radicals. No hi ha dubte que, en la seva obra, les troballes formals tenen una funció plàstica autònoma, però ell els confereix una altra funció igualment essencial als seus ulls: la de transformar l’ésser humà tant en els seus costums, psicologia i fisiologia, com en el seu intel·lecte. Moholy-Nagy, que va viure al llarg d’un període històric profundament trasbalsat, volia que l’home deixés de ser un instrument o un objecte i que esdevingués, gràcies al seu potencial creador, l’únic productor i constructor de la seva existència. En aquest sentit compartia l’esperit utòpic del seu temps, i la voluntat de desenvolupar al màxim les capacitats físiques i la conceptualització humana en una síntesi funcional de cos i esperit explica la seva recerca incessant de noves formes plàstiques.