Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988)

Aquesta exposició se centra en el període comprès entre finals de la dècada de 1950 i finals de la de 1980, i mostra el pas i la convivència entre les pintures matèriques, els objectes i els vernissos. Tot i que l’opacitat dels murs i la precarietat dels objectes semblen contraposar-se a la lluminositat dels vernissos, aquestes obres segueixen una mateixa lògica: la revalorització de les coses primeres, naturals i ordinàries, aquelles que la societat rebutja o amaga vergonyosament, però que per Tàpies no només estan dotades d’espiritualitat sinó que sobretot són on es troba l’origen i la força de la vida, l’adob que fecunda la terra.

Cap al 1958 les obres de Tàpies ja havien captat l’atenció del públic europeu i americà. Tàpies irrompia en els cercles artístics internacionals amb les anomenades pintures matèriques, unes obres de superfícies opaques amb aparença de mur amb què va assolir la maduresa del seu art. Aquestes obres són un clar exemple de l’esperit del seu temps. Hi ressonen fenòmens propis d’aquell moment com ara l’impacte de la bomba atòmica i les noves descobertes de la física, l’interès per l’art dels nens i dels malalts mentals, la fascinació per l’art dels anomenats pobles primitius –de la prehistòria a la contemporaneïtat–, i l’atenció a aquells elements de la realitat immediata més descuidats i pobres –dels graffiti i els objectes de rebuig als espais urbans perifèrics degradats i aliens al procés racionalitzador de les ciutats que es reconstruïen després de la desfeta provocada per la Segona Guerra Mundial.

Sovint s’ha descrit l’obra de Tàpies com a informalista i abstracta. Tanmateix, aquests qualificatius no són del tot exactes, atès que en el moment en què el seu art arriba a la maduresa, a la fi de la dècada de 1950, tant l’informalisme com l’expressionisme abstracte començaven a deixar pas a una nova generació d’artistes que, sota la influència de Marcel Duchamp, miraven d’ampliar la noció de realisme. Tàpies participava d’aquestes inquietuds i a la dècada de 1960 va augmentar de forma exponencial el seu treball amb objectes com una extensió del primitivisme de les pintures matèriques “cap a tot allò no-industrial, no-dissenyat ni racionalitzat”. 1

A les matèries i els objectes s’hi van afegir, a partir de finals de la dècada de 1970, unes obres més lluminoses en què el vernís, que no era un material nou en la pràctica artística de Tàpies, prenia més visibilitat, a vegades juntament amb la matèria o amb objectes. El vernís és consubstancial a les pintures matèriques, ja que Tàpies el feia servir com a base de la pols de marbre, la sorra, els pigments i altres materials, però ara pren protagonisme i ofereix unes transparències que fan de contrapès a l’opacitat dels murs. En els vernissos s’hi continuen trobant aquelles imatges relatives a parts del cos o funcions fisiològiques considerades desagradables i repulsives. 

Hi ha un vessant indubtablement espiritual en tota l’obra de Tàpies: en posar en valor el més simple –la palla, la pols, el caixó de fusta, les parts del cos menys atractives–, Tàpies se situa en els primers passos per assolir la il·luminació: la via purgativa 2, en què s’analitza allò que hi ha de més pervers en l’individu i en la societat. Els elements repulsius que es troben en la seva obra persegueixen despertar la consciència de l’espectador, remoure-li l’esperit, de manera que l’art esdevingui adob del coneixement i l’esperit crític.

1 Manuel J. Borja-Villel, “Comunicació sobre el mur”, a Tàpies. Comunicació sobre el mur. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1992: 23. | 2 Antoni Tàpies a Manuel J. Borja-Villel, en “Converses amb Antoni Tàpies (1985-1991)”, Tàpies. Comunicació sobre el mur. Op. Cit., p. 52.

Imatge: Antoni Tàpies. Portes i fletxes, 1987 © Comissió Tàpies / Vegap. De la fotografia: © FotoGasull, 2022

Imatges: © Comissió Tàpies / Vegap. De la fotografia: © Roberto Ruiz, 2022 

Patrocinadors institucionals

Col·laboradors