fbpx

Tornem a obrir els dijous! A partir de l’1 d’abril. Més informació

Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Hans Haacke. ’Obra Social’

“Si l’art contribueix, entre d’altres coses, a determinar la nostra manera de veure el món i de configurar les relacions socials, aleshores hem de tenir en compte quina imatge del món promou i quins interessos serveix.” Hans Haacke

L’obra de Hans Haacke (Colònia, 1936) ha pres la forma, els mots i l’estil de sistemes externs al món de l’art -des del sistema físic i ambiental fins al social i polític- amb la finalitat de comunicar les freqüents interdependències i equivalències que s’estableixen entre ells. Haacke s’apropia dels significats que prevalen en aquests sistemes, els selecciona i organitza fora de les seves fonts, i els recontextualitza en l’ambient del museu o de la galeria. Subratllant fets que s’accepten com a ordinaris i desemmascarant-ne d’altres que s’ignoren, incrementa la consciència de les idees.

Els missatges que comunica aquest artista s’encaren frontalment amb l’statu quo. D’ací el rebuig cap a Haacke per part d’historiadors i crítics -que denuncien la manca aparent de qualitats específicament estètiques en la seva producció- i per part de les autoritats culturals, les quals arran de la punyent crítica social i política que contenen les seves propostes artístiques, eviten presentar-les en el marc de les institucions que dirigeixen. L’heterodòxia i la polèmica, per tant, són característiques que determinen l’obra de Haacke.

Hans Haacke va estar vinculat al grup Zero de Düsseldorf, un col·lectiu de joves artistes que, cap a les darreries dels anys cinquanta, es va caracteritzar per la recerca de noves estratègies artístiques. Haacke en va trobar aviat unes de pròpies. Partint d’elements naturals (el gel, la terra, l’aigua, l’aire), creava estructures complexes on el temps, l’energia i l’espai adquirien formes transitòries de manera que no obtenia peces d’exposició petrificades, sinó processos que ell anomenava sistemes de temps real. A Condensation Cube [Cub de condensació, 1963-1965], per exemple, provocava un procés de condensació d’aigua a l’interior d’un cub de plexiglàs segellat on es formaven gotes de diverses mides, algunes de les quals creixien tant que lliscaven per les parets del recipient deixant el seu rastre. L’aspecte del contenidor canviava amb lentitud però constantment, i no es repetia mai.

De l’experimentació amb els sistemes físics va passar al sistema animal i d’aquest a investigar i manipular sistemes d’informació. Si a les seves obres sempre s’havia detectat l’impuls d’intimidar l’espectador, a les darreries dels anys seixanta va involucrar-lo en l’obra mitjançant enquestes i estudis. A Polls [Enquestes, 1969-1973] Hans Haacke realitzava enquestes entre el públic assistent a diverses exposicions que tingueren lloc als Estat Units i a Alemanya. Als visitants se’ls demanava des del seu lloc de naixement i residència fins a la seva posició davant d’un fet polític concret. Les dades recollides es processaven amb ordinador fins a obtenir el perfil estadístic dels visitants de la mostra.

Pel fet de ser considerat precursor d’un art entès de manera ecològica i destacat representant d’un art d’orientació processual, l’any 1971 els responsables del Solomon R. Guggenheim Museum van proposar dedicar-li una exposició individual. Per a aquesta mostra Haacke va concebre Shapolsky et al. Manhattan Real State Holdings, a Real-Time Social System, as of May 1, 1971 [Shapolsky et al. Societats Immobiliàries de Manhattan, un sistema social de temps real, a 1 de maig de 1971], on denunciava el sistema de pauperització planificada de barris urbans per part de l’especulació immobiliària. Aquest treball li costà l’exposició individual al Guggenheim, ja que es va negar a renunciar-hi per la via de l’autocensura que li recomanava l’aleshores director del museu novaiorquès, Thomas M. Messer. De l’experiència d’aquesta censura es nodreix la tossudesa i la lucidesa amb què Haacke contraataca d’aleshores ençà les intromissions d’economia i política en la cultura. Hans Haacke, a partir d’un acurat treball de documentació, investiga i demostra les múltiples interconnexions per les quals una obra d’art no és mai neutra sinó que representa un paper en la societat.

Entre els darrers treballs de Haacke destaquen l’obra Germania que va crear pel Pavelló d’Alemanya a la Biennal de Venècia del 1993, i la instal·lació Dyeing for Benetton [Morir i tenyir per a Benetton, 1994], realitzada a la galeria John Weber de Nova York, sobre la polèmica figura de Luciano Benetton. El proppassat desembre es va estrenar una escenografia seva a Berlín per a un espectacle de teatre i dansa de Johann Kresnik que posava en qüestió la figura de l’escriptor alemany Ernst Jünger.

L’exposició de Hans Haacke que va presentar la Fundació Antoni Tàpies desenvolupava un projecte inèdit específicament concebut per a aquesta ocasió, al mateix temps que incloïa obres d’altres períodes de la seva producció. Aquestes peces, entre les quals destaquen l’esmentada Shapolsky et al., Der Pralinenmeister [El mestre xocolater, 1981] i MetroMobiltan (1985), van ser exhibides a la Fundació de manera que l’artista establia estrets lligams entre elles i les propostes concebudes per a la mostra de Barcelona.