fbpx

Tornem a obrir els dijous! A partir de l’1 d’abril. Més informació

Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Garry Winogrand: ficcions del món real

Winogrand va ser una figura controvertida al llarg de tota la seva carrera i només recentment la vàlua de la seva obra ha estat reconeguda àmpliament. Va néixer al Bronx de Nova York el 14 de gener de 1928. Tot i que va iniciar, l’any 1947, els seus estudis al City College d’aquesta ciutat, ben aviat (1948) es va inscriure a les classes de pintura que Henry Carnohan impartia a la Columbia University.

Tot seguit, i aconsellat pel seu condeixeble George Zimbel (que feia de fotògraf pel Columbia Spectator), es va introduir al món de la fotografia.

El 1949 va inscriure’s a les classes que Alexey Brodovitch impartia a la New School for Social Research de Nova York. Com a director artístic de Harper’s Bazaar, Brodovitch havia estat un dels portaveus més significats de les noves tendències fotogràfiques.

El 1951 Winogrand va ser contractat com a col·laborador per l’agència Pix on, a més de retrobar-hi Zimbel, va conèixer Ed Feingersh, un dels màxims exponents de la nova fotografia americana. L’any 1954 Feingersh el va recomanar a l’agent Henrietta Brackman -amb qui va treballar fins al 1955-, que representava, entre d’altres, Dan Weiner, un dels fotògrafs més rellevants del moment. Les seves fotografies van començar a publicar-se esporàdicament a Collier’s, Climax i Sports Illustrated. En aquella època, escriu Szarkowski, Winogrand “explotava els temes superficials, d’interès humà i d’influència social que els seus col·legues també explotaven”. Tot i així, algunes obres d’aquest període denoten una singularitat diferenciadora, especialment aquelles on es descriu “un món ple d’energia visceral i d’una bellesa provocativa que gairebé arriba a ser violència”.

A la fi de 1955, Winogrand -junt amb Adrienne, la seva dona- va fer el seu primer “viatge fotogràfic” pels Estats Units. En aquella època ja havia entrat en contacte amb l’obra de Walker Evans, que li havia causat una forta impressió. Val a dir que, en aquell mateix moment, Robert Frank -també admirador d’Evans, però a qui Winogrand no coneixia- realitzava la sèrie de fotografies per al llibre The Americans, obra que va tenir una gran repercussió. En aquells anys, però, el fotoperiodisme entrava en un període de crisi, en bona part motivat per la importància creixent que anava adquirint la televisió, que convertia l’esmentat gènere fotogràfic en quelcom d’anacrònic. Winogrand va patir-ne les conseqüències, deixant de rebre encàrrecs dels seus clients habituals -entre els quals hi havia la revista Collier’s, que havia deixat de publicar-se- i iniciant un període de reflexió a l’entorn de la seva pròpia obra. La mort prematura del seu amic Feingersh i l’inici de la dissolució del seu matrimoni amb Adrienne va fer encara més evident la crisi personal amb què Winogrand va haver d’afrontar la fi de la dècada dels cinquanta. Anys més tard, Winogrand diria que no va ser fins al 1960 que esdevingué un “fotògraf seriós”.

Entre 1960 i 1965, el tema central d’una bona part de la seva producció va ser la dona al carrer, motiu que Winogrand mai no va abandonar i sobre el qual, l’any 1975, va publicar el seu llibre Women are Beautiful. Els primers anys seixanta va realitzar, també, una extensa sèrie de fotografies al zoològic del Central Park de Nova York, de vegades aprofitant els passeigs que hi feia amb els seus fills. L’any 1969, en va publicar una selecció a The Animals.

En aquella època, Winogrand va començar a utilitzar, en les fotos que feia pel carrer, lents de gran angular, amb les quals va experimentar nous modes compositius. Les utilitzava, segons Szarkowski, “com una forma d’incloure el que ell volia des d’un punt estratègic més proper, des del qual podia fotografiar un vianant de cap a peus (per exemple) des d’una distància que normalment només utilitzem per enfocar cares.” Sovint compensava les distorsions provocades pel gran angular tallant d’una manera convenient els marges de les fotografies; a mesura que va anar adquirint més control sobre aquesta tècnica, la seva llibertat expressiva es va fer més i més evident. Així, a mesura que va anar abandonant els encàrrecs comercials i que el seu interès pel periodisme s’anava perdent, les fotografies de Winogrand van agafar un caire cada cop més personal.

En la dècada dels setanta, les imatges que Winogrand captava al carrer, als estadis de futbol o a les fires de bestiar de Fort Worth incorporaven una major complexitat conceptual i compositiva. Valgui com a exemple la fotografia que va fer l’any 1974 durant un partit de futbol a la University of Texas, on els vint-i-dos jugadors són vistos en moviment. Pel que fa a aquesta fotografia, l’atzar hi juga un paper preeminent.

En aquests anys, Winogrand també va treballar intensament fotografiant esdeveniments públics -motiu que ja li era familiar d’ençà que, l’any 1960, va realitzar una sèrie de fotografies durant la celebració de la Convenció Nacional del Partit Demòcrata. La controvertida exposició Public Relations, que The Museum of Modern Art de Nova York va acollir l’any 1977, n’agrupava els millors exemples.

Winogrand va compaginar des dels anys seixanta, la seva carrera com a fotògraf amb tasques acadèmiques, primer a la Parsons School of Design de Nova York i, successivament i de manera esporàdica, a la School of Visual Arts i a la Cooper Union for the Advancement of Science and Art, ambdues de Nova York; a l’Institute of Design de Chicago, al Massachusetts College of Art de Boston, al Columbia College, també de Chicago, i a la University of California de Los Angeles, entre d’altres. El lligam més fort amb el món universitari el va establir, però, fent de professor a la University of Texas, a Austin, on es va establir durant cinc anys (1973-1978). Durant aquest temps va desenvolupar la sèrie de fotografies de la Fira de bestiar i el Rodeo de Fort Worth.

L’any 1978, Winogrand va abandonar definitivament l’ensenyament. Havia assolit una certa inestabilitat econòmica i va decidir dedicar-se plenament a la seva carrera de creador. Instal·lat a Los Angeles, va aprofitar una beca de la John Simon Guggenheim Foundation per fotografiar, durant aquell temps, aspectes de la vida a la ciutat californiana. Els motius de les sèries fotogràfiques a partir d’aleshores són recurrents: el Farmer’s Market, Hollywood Boulevard, el Grauman’s Chinese Theater, la Muscle Beach…

En els darrers anys de la seva vida, Winogrand -que va morir a Mèxic el 19 de març de 1984- va ser un treballador incansable, fent fotos a un ritme gairebé frenètic. En són testimoni els milers de rodets que va deixar sense revelar.