Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

Franz Kline: art i estructura de la identitat

La Fundació Antoni Tàpies va presentar una retrospectiva consagrada al pintor nord-americà Franz Kline (1910-1962), un dels principals representants de l’expressionisme abstracte. Segons l’opinió d’altres artistes del mateix grup, com Jackson Pollock o Willem de Kooning, Franz Kline va ser un dels millors exponents d’aquest moviment artístic. Tanmateix, la seva obra mai no s’ha estudiat amb el rigor amb què s’ha analitzat la producció artística d’altres representants del grup.

Hi ha un factor bàsic que explica aquest oblit: es tracta de la idiosincràsia del mateix artista, l’itinerari creatiu del qual encaixa poc amb els estereotips que sovint s’apliquen a l’estudi de la pintura nord-americana de postguerra. Aquests estereotips parteixen de la premissa que l’obra d’un artista segueix una evolució lineal i, per tant, que l’obra de maduresa és el desenvolupament de l’obra de joventut. Això no es correspon, però, amb el cas de Kline, la trajectòria artística del qual té dues etapes absolutament diferenciades i discontínues.

Amb aquesta exposició la Fundació Antoni Tàpies pretenia restituir l’autèntic valor de l’obra de Kline, contextualitzar-ne el projecte artístic i facilitar l’accés del públic a la seva veritable significació històrica. La mostra recollia unes setanta obres del període 1947-1962 i abraçava, per tant, tota l’etapa de maduresa de l’artista fins a la seva mort. Tenint en compte que es tracta d’un període relativament breu, que l’obra de Kline es troba escampada per múltiples col·leccions públiques i privades dels Estats Units i d’Europa i, finalment, que són pintures extremadament fràgils, l’exposició Franz Kline: art i estructura de la identitat pot ser considerada una de les més importants dedicades mai a aquest creador.

Aquesta exposició volia reflectir, d’una banda, l’estructura interna del corpus pictòric de Kline i, de l’altra, l’articulació d’un diàleg entre les obres i els problemes amb què topa el pintor al llarg del procés creatiu. La tria de les peces incorporava, indistintament, obres en blanc i negre i obres en color; en canvi, prescindia de les pintures de la primera època, de caràcter acadèmic, considerades menors i no embrionàries del Kline madur. La mostra intentava bandejar la idea preconcebuda que Kline només pintava en blanc i negre i que, quan ho feia amb color, aquest era un simple afegit sobre la base de blanc i negre. El mateix artista ho deixa ben clar:

“No crec que el color sigui cap afegit. Senzillament, vull tenir la llibertat de pintar amb color o en blanc i negre. Al començament pintava amb color, i vaig arribar al blanc i negre pintant al damunt del color. Després vaig començar amb color i blanc però sense negre, i vaig continuar amb color i blanc i negre. Quan faig aquestes combinacions no busco necessàriament la mateixa cosa, perquè, encara que hi ha qui diu que el blanc i negre és color, per a mi el color és una altra cosa. Dit d’una altra manera: una àrea d’un blau intens o la interrelació de dos colors diferents no són el mateix que el blanc i negre. Quan treballo amb color, mai no em sembla que sigui un afegit o una manera de decorar un quadre en blanc i negre. Simplement m’agrada tenir la llibertat de treballar en les dues línies. El fet d’utilitzar el rosa, el groc i el vermell no t’ha de convertir necessàriament en un colorista”.

La pintura de Kline posa de manifest un distanciament respecte a la resta d’expressionistes abstractes, però també evidencia una sèrie d’influències recíproques amb alguns companys de grup. Així, no es pot entendre l’obra de Franz Kline sense l’existència de Jackson Pollock i, sobretot, de Willem de Kooning. El grup, d’altra banda, es va comportar com a tal, és a dir, els seus integrants van compartir amistad, ideals i estils i van conviure al “downtown” novaiorquès, amb el mític Cedar Tavern de University Place com a “centre d’operacions”.

La mostra volia contribuir al debat, plantejat d’un temps ençà, sobre la validesa de la metodologia i els criteris crítics i historiogràfics aplicats a l’estudi de l’expressionisme abstracte en particular i del fenòmen artístic en general. Més enllà d’aquestes consideracions, però, l’exposició dedicada a Franz Kline donava la possibilitat de contemplar, per primera vegada a l’Estat espanyol, una obra de gran bellesa, tensa, subtil i, en ocasions, punyent.

L’exposició s’acompanya d’un llibre-catàleg profusament il·lustrat, amb una introducció de Manuel J. Borja-Villel, Director del Museu de la Fundació Antoni Tàpies; un assaig de Stephen C. Foster, comissari de l’exposició; i textos de B.H. Friedman i Bill Berkson.