Francis Picabia. Màquines i espanyoles

“La carrera artística de Picabia és una sèrie calidoscòpica d’experiències.” Marcel Duchamp

El caràcter impetuós i inconformista de Francis Picabia (París, 1879-1953) confereix a la seva trajectòria artística una dimensió de renovació permanent que en constitueix el tret fonamental. Picabia és un artista versàtil sempre a la recerca del canvi. Postimpressionisme, fauvisme, cubisme, dadaisme o surrealisme són moviments amb els quals es relaciona en un moment o altre i que després renega.

Al llarg d’una vida errant, Picabia fixa la seva residència a París, Nova York, Barcelona, Zuric. Aquesta amalgama de tendències i cultures es tradueix en una obra que es defineix per la convivència d’antagonismes. El mestissatge i el polimorfisme són, per tant, els principis creadors de la seva obra pictòrica i literària.

El fil conductor de l’exposició dedicada a Francis Picabia és la idea, intrínseca a la seva obra, d’Espanya com a gresol del mestissatge. En l’obra i en l’esperit de Picabia fluctua una imatge latent d’Espanya com un lloc on tot és possible, on tot concorre en una hibridació fructífera. Per a l’artista, aquest país aglutina elements diversos i fins i tot oposats que acaben relacionant-se i fonent-se amb tota naturalitat: hi conviuen la pintura figurativa d’arrel onírica, d’una banda, i la pintura abstracta relacionada amb l’experimentació i la poètica avantguardista, de l’altra. Per a Picabia, Espanya no és sols una referència iconogràfica, sinó també una font d’exotisme i vitalitat i, sobretot, un espai ideal per a la contradicció. Constitueix un país mític on l’aparició de màquines, espanyoles i toreros esdevé possible.

Picabia va establir un vincle particularment estret amb la ciutat de Barcelona, que es converteix en una destinació clau en la seva peregrinació creativa. Durant els anys 1915 i 1916, en plena confrontació bèl·lica a Europa, l’artista s’autoexilia a Barcelona com fan tants altres creadors. Aquí publica els quatre primers números de la seva revista 391 i el llibre de poemes Cinquante-deux miroirs. L’any 1922 exposa a les Galeries Dalmau una sèrie de “màquines i espanyoles”. El vincle amb Barcelona es consolida amb el número-homenatge que Dau al Set va publicar amb motiu de la seva mort l’any 1953.

Francis Picabia. Màquines i espanyoles va acollir unes cent cinquanta obres de l’artista organitzades en cinc grans seccions que reflectien les indagacions plàstiques més significatives de la producció artística de Picabia: la primera abstracció, on es manifesten influències del cubisme i el futurisme; el període posterior a l’inici de la Primera Guerra Mundial, en el qual Picabia esdevé un dels principals exponents del moviment dadà; els primers anys vint, amb l’exposició a les Galeries Dalmau de Barcelona, on combina dibuixos mecanomòrfics amb retrats d’espanyoles; les transparències i els monstres, que sorgeixen quan l’artista trenca amb el surrealisme; i, finalment, el “realisme popular” i l’interès per la figuració, els temes espanyols i l’última abstracció, tendències que marquen el darrer període de la seva vida.

El catàleg de la mostra, profusament il·lustrat, conté assaigs de Maria Lluïsa Borràs, William A. Camfield, Jean-Jacques Lebel i Annette Michelson. El llibre es completa amb el facsímil del catàleg editat amb motiu de la mostra celebrada a les Galeries Dalmau de Barcelona l’any 1922, que incloïa un prefaci d’André Breton, el qual, en una ocasió, va escriure a propòsit de Picabia: “París és més gran que Picabia, però Picabia és la capital de París.”