La Fundació Antoni Tàpies tancarà temporalment per canvi d’exposicions del 24 de juny al 19 de juliol de 2024. Gràcies per la vostra comprensió.

Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

Els límits del museu

Els límits del museu va constituir un assaig de qüestionament col·lectiu del significat i les realitzacions del museu dins el món occidental, i també del procés de transformació que l’afecta. El museu, tal com nosaltres l’entenem, està arribant a la seva fi? S’ha perpetuat més enllà de les seves definicions, des del classicisme fins a la postmodernitat? I, si és així, com evolucionarà en el futur?

Evidentment, una reflexió sobre la possible desaparició del museu ha d’anar lligada a l’anàlisi dels seus objectius i propòsits, dels seus límits. L’exposició i el simposi van oferir l’oportunitat d’aventurar-se en una especulació artística i teòrica rigorosa sobre un tema que ha esdevingut tot un repte, un tema des d’on es descabdella la memòria i el futur de la nostra cultura.

Però la “nostra” cultura i “el” museu -com a institució, com a idea i com a praxi- no són, ni haurien de ser mai, una sola cosa. De fet, resulta molt més interessant la manera en què aquesta institució ha anat evolucionant fins a esdevenir una expressió de múltiples desigs i objectius que ara, més que mai, semblen confrontats. Tradicionalment, el museu s’orientava cap a la preservació i la conservació del cànon de la història de l’art i de l’estètica. La modernitat li va assignar la tasca d’encarnar la utopia i la capacitat redemptora de l’art, i va eixamplar la noció d’allò que pertanyia al museu. Avui dia, el museu sovint voldria ser un espai on noves comunitats culturals i històriques posen en dubte els paradigmes estètics heretats. Tanmateix, aquestes definicions i intencions tan heterogènies no sempre s’han succeït l’una a l’altra, sinó que tot sovint coexisteixen en una institució que aspira a la consecució de totes elles.

Els límits del museu no pretenia imaginar el museu del futur ni recordar amb nostàlgia com va ser, o com podria haver estat, el museu del passat, sinó que va intentar endinsar-se en la genealogia del museu des d’una perspectiva teòrica i crítica. Això no implica, però, una recerca de les arrels del museu, com si la història fos només un desenvolupament continu a partir d’un origen, sinó més aviat una investigació teòrica rigorosa del museu com a artefacte històric. Quins són els pressupòsits epistemològics d’aquesta institució? O, dit d’una altra manera, quina és la seva aposta política, econòmica i social? Els límits del museu no pretenia descriure situacions ni prescriure solucions, sinó analitzar les diverses maneres en què el museu és imaginat dins i fora de la història i de les institucions que l’han determinat en excés. Amb aquesta deconstrucció del lloc que ocupa el museu dins la cultura i l’art occidentals, la Fundació pretenia oferir les eines conceptuals que permetessin redefinir aquest projecte anomenat museu, i així contribuir a la creació d’una nova teoria i una nova pràctica.

Els límits del museu va aglutinar propostes de catorze artistes. Alguns aportaren obres creades amb motiu d’aquesta exposició, d’altres exposaren obres que, en un aspecte o altre, eren rellevants de cara a la temàtica que s’hi analitzava. El projecte va incloure també un simposi.