Logo Fundació Antoni Tàpies

En el primer cercle. Un projecte d’Imogen Stidworthy

A través de les obres de més d’una vintena d’artistes, l’exposició explorarà la trobada, l’embolic i la transferència de significats entre llenguatges, i el moviment d’una sèrie de termes a uns altres, així com les idees d’opacitat i de resistència relacional.

Artistes: Caroline Bergvall, James Coleman, Phil Collins, Jasper Coppes, Danica Dakić, Thierry De Cordier, Fernand Deligny, Werner Feiersinger, Andrea Fisher, Dominique Hurth, Christopher Knowles, Aglaia Konrad, Rashid Masharawi, Paul McCarthy, Asier Mendizabal, Rabih Mroué, Palle Nielsen, Willem Oorebeek, Bas Princen, Alejandra Riera, Salome Schmuki, Imogen Stidworthy, Antoni Tàpies, Matthew Tickle, Hajra Waheed, Bing Wang.

Com s’interpreta la veu per ubicar a les persones socialment, cultural i geogràfica? Aquesta pregunta ens ha portat a les fronteres del llenguatge –el llenguatge que sorgeix en la trobada entre diversos termes de referència–. Els espais s’obren aquí al llenguatge perquè torni a pensar-se, de vegades in extremis. Tracem els espais de la veu, des del cos, amb les seves cavitats i càmeres de ressonància, fins als cismes i les transicions que produeixen la cultura i la política. La condició fronterera no és un marge, sinó un centre de les coses.

Manllevem el títol de l’exposició d’una novel·la d’Aleksandr Soljenitsin (1968) en la qual un grup de científics soviètics presos són obligats a treballar sota les ordres d’Stalin per desenvolupar dos dispositius relacionats amb el llenguatge. D’una banda, la producció d’«impresos de veu» permetrà al KGB identificar les veus dels ciutadans sospitosos, les converses dels quals han estat intervingudes; de l’altra, un «distorsionador de veu» instal·lat al telèfon personal d’Stalin confinarà el seu discurs a l’absurd. La novel·la és ambientada en una sharashka, terme d’argot que designa els laboratoris d’investigació secreta del sistema gulag i que significa «lloc per perdre el temps». En aquest espai, la transparència comporta l’assumpció del coneixement –del dret a saber i de la facultat de saber–, però implica així mateix la imposició d’un sistema de pensament sobre tots els altres. Aquí l’opacitat embolcalla un dictador malèvol, però allotja també una fràgil llibertat.

Estem interessats en la importància del «viure amb» –del sentit que sorgeix en trobar-nos «en presència de»–, en parar esment a les més petites diferències. Hem concebut aquesta exposició i les obres que inclou tenint present aquesta prioritat.

Paul Domela i Imogen Stidworthy