Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

Arquitectures del discurs

Arquitectures del discurs va néixer d’una reflexió sobre la funció de la pràctica comissarial contemporània, basada en la diferència entre la creació teòrica de models i la seva reproducció.

El projecte partia d’una sèrie de reflexions generades a l’entorn de l’estudi de l’espai arquitectònic de la Fundació Antoni Tàpies, el fons de publicacions periòdiques de la biblioteca i l’escultura d’Antoni Tàpies Núvol i cadira (1990), instal·lada a la teulada de l’edifici. Arquitectures del discurs comptava amb el comisssariat general d’Ute Meta Bauer i la participació d’un seguit de col·laboradors que pertanyien a camps molt diversos, des de l’antropologia cultural, el disseny i les accions contrahegemòniques fins a les traduccions sonores.

Arquitectures del discurs treballava aquest sentit d’autointerrogació per tal d’articular una construcció discursiva a través de les línies que sorgeixen del flux reflexiu, no fixades a objectes o formes, sinó a formulacions expressades en formats diversos. D’aquesta manera, el projecte i els seus col·laboradors podien transmetre la seva idea des d’una correspondència directa amb els paràmetres que influeixen en l’espai social viscut i en els vincles transformadors entre art i societat i el seus codis i valors.

Arquitectures del discurs s’organitzava al voltant del sentit de dérive comissarial en el marc d’una institució artística, en el lloc on conflueixen la sala d’exposicions i la biblioteca (nivell 1 de la Fundació Antoni Tàpies). Els actes que tingueren lloc a la biblioteca es van estendre també a la sala d’exposicions, i viceversa. El projecte traduïa el punt de trobada d’ambdues sales -arquitectònic i sòlid- en conceptes espacials: d’intercanvi, moviment i informació. El format híbrid de l’exposició provenia, en part, dels punts d’ancoratge que seleccionava el projecte a partir del marc de referència específic de cada participant, amb la intenció d’interrelacionar i subratllar una diversitat d’enfocaments, amb apel·lacions al sentit visual i a altres sentits, i a una intenció d’informació/comunicació que anava des de nous materials impresos, esdeveniments i mitjans de comunicació fins a intervencions arquitectòniques. En conjunt, es posava de relleu una poètica associativa de construcció, que articulava les noves formes que es posen en joc a través de l’imaginari social generat per una cultura de restriccions.

El caràcter d’Arquitectures del discurs expressava la influència dels marcs teòrics en què es basa el projecte: des del discurs feminista fins a teories polítiques i mediàtiques. Aquests discursos estan associats a unes pràctiques culturals i artístiques compromeses i crítiques des de nombroses posicions. Arquitectures del discurs feia una recerca i un plantejament que suggeria una funció que els actuals comissaris d’exposicions encara han de reconèixer com a seva: la tasca de permetre i mantenir amb eficàcia unes relacions crítiques obertes que expressin els vincles entre la pràctica artística, les institucions, la cultura viscuda del dia a dia i l’espai social. I aquest reconeixement ha d’adoptar la forma de diàleg i comunicació.