Logo Fundació Antoni Tàpies

Antoni Tàpies. Els llocs de l’art

El tret principal de l’exposició amb què la Fundació reobre les portes després de la reforma arquitectònica és el fet que depassa disciplines, èpoques i geografies. Es desplega en diferents llocs de la Fundació, i abasta la complexitat i la pluralitat d’interessos de l’obra d’Antoni Tàpies, des d’una selecció de la seva obra pictòrica dels darrers vint anys, amb alguns contrapunts d’obres més remotes que en són el germen, fins a un fragment d’allò que va anomenar el seu “manifest” i el seu “museu”, el qual correspon a l’entorn espiritual i artístic de “tres mil anys d’amistat”, a una llarga recerca d’uns valors que van més enllà de l’estètica.

En primer lloc

En el subsòl de la Fundació es mostra una selecció d’obres que van des de l’art egipci antic fins a l’art modern occidental, des d’objectes rituals fins a llibres científics. Aquestes obres no només constitueixen l’hàbitat de l’artista, sinó que estan vinculades a la seva manera de concebre l’art, i suposen una interrogació heterodoxa sobre els seus orígens, història i significat.

En segon lloc

L’exposició d’obres d’Antoni Tàpies es basa sobretot en una selecció de les peces que ha creat en els darrers vint anys, unes peces que s’obren camí des de la seva llum interior i des de la memòria del gest: una trajectòria de més de seixanta-cinc anys de treball ininterromput que li han permès, en la maduresa, seguir creant unes imatges poderoses i encara imbuïdes per la màgia, l’expressivitat i la rebel·lia. Amb tot, l’exposició s’inicia amb una obra de l’estiu de 1945, amb l’aprenent de pintor que es qüestiona la funció social de l’art i les motivacions de l’artista, i que es planteja tota mena de dubtes existencials (un qüestionament que esdevindrà, amb el pas dels anys, la pedra de toc d’una producció artística extensa i dilatada en el temps).