Antoni Tàpies. Col·lecció, 1966-1976 (I-II)
L’obra de Tàpies d’aquest període va adquirir un to marcadament social i polític. A les darreries de la dècada de 1960 i durant la de 1970, va realitzar una sèrie d’obres que feien referència a la realitat d’Espanya sota el franquisme.
Durant els darrers anys de la dictadura de Franco els intents de democratització van guanyar força. Des de diferents sectors com ara el periodístic, l’editorial i l’artístic van tenir lloc diverses temptatives de fer canviar el país. Però aquestes temptatives provenien d’unes minories conscienciades. Una part molt important de la població continuava subjecta a la propaganda del règim, i estava al marge de les activitats dels grups polítics i sindicals clandestins. D’altra banda, tot i haver-se operat una certa obertura ideològica, el franquisme i el poder de l’església catòlica es mantenien forts, i la repressió no minvava, encara que cada vegada més gent se saltés les normes de comportament mantingudes inamovibles fins a aquell moment i que creixés el nombre de descontents amb el règim polític.
Antoni Tàpies va ser partícip d’alguns dels episodis clandestins de la lluita antifranquista. Els més notoris van ser l’assistència a l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent dels Caputxins de Sarrià (conegut com la Caputxinada) el 1966, que li va valdre un arrest i una multa; i la participació, el 1970, a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat com a protesta pel consell de guerra celebrat a Burgos contra militants d’ETA. Tanmateix, Tàpies assistia a reunions d’intel·lectuals, rebia a casa activistes de l’oposició, firmava documents de protesta, realitzava cartells de denúncia i aprofitava els viatges a l’estranger per donar a conèixer la situació que es vivia sota el règim.
Per tant, l’obra de Tàpies d’aquest període va adquirir un to marcadament social i polític. A les darreries de la dècada de 1960 i durant la de 1970, va realitzar una sèrie d’obres que feien referència a la realitat d’Espanya sota el franquisme. Vers el bienni 1950-1951 Tàpies ja havia fet una obra de clara vocació política, tot i que aleshores amb un llenguatge encara en formació, mentre que en aquest moment la seva obra ja havia assolit la maduresa expressiva. Durant aquests anys, Tàpies va accentuar el treball amb objectes, que o bé s’incorporaven a la superfície del quadre o bé configuraven assemblatges. Eren objectes senzills, considerats pobres, extrets de l’entorn quotidià.
Alguns d’aquests objectes rememoraven els fets de la Caputxinada en al·ludir a la vida diària dels monjos de l’orde franciscà, com ara una pila de plats o una escombra. El treball amb objectes va coincidir amb l’eclosió de l’art povera a Europa i del postminimalisme als Estats Units. De tota manera, en el cas de Tàpies, aquests objectes sempre van ser tractats i reorganitzats de tal manera que el primer que s’hi reconeix és, com passa en les seves pintures, la mà de l’artista.
