Anna Maria Maiolino

Aquesta exposició fa un recorregut pel treball de l’artista brasilera d’origen italià Anna Maria Maiolino (Scalea, 1942), prenent com a eix articulador els seus dibuixos, però incloent-hi també algunes de les seves fotografies, pel·lícules, escultures i instal·lacions.
L’exposició constitueix la primera mostra retrospectiva de l’artista en l’àmbit europeu.

El complex treball d’Anna Maria Maiolino s’ha desenvolupat a través d’una gran varietat de mitjans: poesia, xilografia, fotografia, pel·lícula, acció, escultura, instal· lació i, de manera permanent, el dibuix. L’ampli espectre de temes, interessos i actituds que poblen el seu treball no segueixen un desenvolupament lineal a l’obra i en el temps. Els diversos treballs van teixint una xarxa en la qual els temes i les actituds s’entrecreuen mentre els significats llisquen d’una obra a una altra. Així, el tema de les seves primeres xilografies i relleus de mitjan dècada de 1960 (Glu Glu Glu, 1966-1967), que relacionen llenguatge i menjar i al·ludeixen al trànsit intestinal, torna a aparèixer en dues accions de 1978, Monumento à Fome (Monument a la gana) i Estado Escatológico (Estat escatològic), que exemplifiquen l’acostament de Maiolino a la temàtica del cos: connectar el que hi entra i el que en surt. El mateix tema tornarà a aparèixer en la dècada de 1990: primer en les escultures que evoquen el menjar en una safata o formes escatològiques (Segmentada n.º 1 [Segmentada núm. 1], 1993, i Um, Nenhum, Cem Mil [Un, cap, cent mil], 1993), i després a les instal·lacions en les quals acumula formes bàsiques de fang que semblen acumulacions preindustrials o formes excrementals (Mais de Mil [Més de mil], 1995, Ainda Mais Estes [I aquests també], 1996). Aquestes instal·lacions de formes rudimentàries, iguals i diferents, modelades directament per gestos primordials i repetitius de la mà, evoquen la pulsió de la vida en les coses quotidianes i els gestos insignificants. Fetes amb fang sense coure, aquestes grans instal·lacions tenen un caràcter efímer, ja que el fang, una vegada sec, acaba lentament convertit en pols. Les escultures i instal·lacions d’aquest període apel·len més al nostre sentit tàctil que al visual.

La correspondència de l’obra de Maiolino amb els excrements està directament relacionada amb la construcció de la subjectivitat. La formació del subjecte té a veure alhora amb el llenguatge i el que és abjecte, que designa allò que ha estat expulsat del cos i convertit en un element aliè, de manera que allò abjecte estableix els límits del cos mantinguts per la regulació social i el control, però també els límits del subjecte. Maiolino entén la subjectivitat com a relacional i el seu treball negocia amb dicotomies –dins-fora, positiu-negatiu, absència-presència– de manera que estan abocades a reconnectar-se en un procés de transformació. En els seus dibuixos de la dècada de 1970, que ella defineix com a treballs “amb” paper i no “sobre” paper –Buracos (Forats) de la sèrie Buracos/Desenhos Objetos (Forats/Dibuixos objectes), 1972-1976, o Projetos Construídos (Projectes construïts), 1972–, a Maiolino li interessa l’espai que es veu, el que hi ha darrere. Per això, talla, esquinça, estripa i després cus o superposa els diferents papers incorporant al treball l’espai posterior, en un intent d’unir dicotomies i explorar la corporalitat del material. L’artista utilitza el paper com a espai i cos. Aquests treballs revelen una íntima negociació de l’espai i els seus forats semblen al·ludir a l’espai interior que imaginem en nosaltres mateixos (Buracos/Desenhos Objetos [Forats/Dibuixos objectes], 1972-1976).

Aquest mateix interès per l’“altre” espai, pel negatiu, torna a aparèixer en algunes escultures de la dècada de 1990, en les quals l’artista utilitza per a la seva elaboració el motlle amb què es fa l’escultura i que generalment es rebutja: el negatiu. Els títols d’aquestes sèries –A Sombra do Outro (L’ombra de l’altre, 1993) Ausentes (Absents, 1996)– es refereixen al que falta: mentre ensenyen l’espai vacant on hi ha la memòria de l’altre, evoquen una nostàlgia de la matriu per allò amb què es forma un sol cos. En el treball de Maiolino hi ha també constants al·lusions a la situació política brasilera durant els anys de la dictadura. La seva pel·lícula In-Out (Antropofàgia) [Dins-fora (antropofàgia)], 1973, a més d’unir llenguatge i cos a través de la saliva, parla de la censura i la falta de llibertat d’aquells anys. El tema és present en moltes obres de l’artista, com en el film + – = – o l’acció Monumento à Fome, 1978. La més coneguda de les seves accions potser és Entrevidas (Entre vides), 1981. En ella, l’artista camina lentament sobre un terra ple d’ous que evoca el mandat biològic de la reproducció, mentre que el caminar de l’artista parla de la cura de la vida i la seva potencialitat. Aquesta acció es va fer quan el Brasil començava a obrir-se a la democràcia.
En posar l’accent en la subjectivitat relacional, en la relació entre menjar i llenguatge, o unint el que entra i el que surt del cos, el seu treball rebutja el paradigma fàl·lic d’agressió o identificació, assimilació o atac, que conforma socialment l’exclusió de tot el que es considera diferent. En el treball de Maiolino trobem molts temes que s’entrecreuen a través dels diferents motius que empra, com ara el gest quotidià, la pulsió de vida, el menjar, allò abjecte, la fusió amb l’altre, el cos social, la topologia afectiva, el cos com a lloc de reinvenció de l’existència, la diferència i la repetició, la construcció de la subjectivitat, l’antropofàgia, la subjectivitat relacional, etcètera. Vist en conjunt, el seu treball es desplega com una estructura rizomàtica, en la qual les baules semiòtiques carregades d’actes lingüístics, perceptius, socials, gestuals i cognitius van establint connexions transversals entre si. I el que apareix és un món en procés descrit per una veu femenina. Tot això, així com el rigor i la precisió del seu treball, han convertit l’obra d’Anna Maria Maiolino en un referent per a diverses generacions posteriors d’artistes.