fbpx

Tornem a obrir els dijous! A partir de l’1 d’abril. Més informació

Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Andy Warhol: cinema, vídeo i tv

Provinent del món de la moda i de la publicitat, Andy Warhol (Filadèlfia, 1929 – Nova York, 1987) va iniciar-se en el camp de la pintura (i, ben aviat, en el del cinema) en un moment en el qual artísticament triomfava l’expressionisme abstracte nord-americà, amb figures tals com Jackson Pollock, Mark Rothko o Willem de Kooning.

Conscient de la importància creixent dels objectes de consum àmpliament difosos gràcies als mitjans de comunicació, Warhol va començar a desenvolupar durant els anys seixanta un art d’arrel clarament popular (oposat al caràcter elitista i intel·lectual que alguns atribuïen a l’expressionisme abstracte) a partir d’icones extretes de la vida quotidiana que repetia mitjançant l’ús de la serigrafia.

Tot i que com a alumne del Carnegie Institute ja havia fet algunes incursions en el món del cinema a final dels anys quaranta, no és fins al 1963 que Warhol comença a realitzar pel·lícules d’una manera sistemàtica. La seva variada producció cinematogràfica suposa un recorregut evolutiu per la història del cinema, del mut al sonor, de la càmera fixa al zoom o a les panoràmiques i, fins i tot, a l’obtenció d’efectes estroboscopis per mitjà d’estratègies de muntatge.

L’evolució cinematogràfica de Warhol podria resumir-se en diverses sèries de pel·lícules: els primers films minimalistes de 1963-1964, com Sleep, Kiss, Haircut, Blow Job, Eat, Empire i Henry Geldzahler, unes cintes llargues i estàtiques en les quals no hi havia cap mena d’intervenció ni tractament tècnic; les primeres narratives experimentals, com per exemple Tarzan and Jane Regained… Sort Of (1963); els Screen Tests i altres pel·lícules-retrat rodades entre 1964 i 1966; les pel·lícules sonores amb guió realitzades en col·laboració amb Ronald Tavel durant el 1965 i el 1966; les pel·lícules d’Edie Sedgwick; els experiments amb la projecció multipantalla, com a Chelsea Girls (1966-1967); els films sobre sexploitation o “sexplotació” (**** [Four Stars]); els films rodats en exteriors com Lonesome Cowboys, paròdia gai del gènere de l’oest, i San Diego Surf (1967-1968); i, finalment, la sèrie de pel·lícules produïdes per Warhol, però dirigides per Paul Morrissey, que s’inicia amb Flesh el 1968.

L’aportació d’Andy Warhol al món del cinema pot expressar-se a partir de dos trops que caracteritzen la seva producció. D’una banda, l’ús de la càmera fixa per tal de crear composicions estàtiques sense cap fil narratiu (tot i que existeixen nombroses excepcions que trenquen l’enquadrament únic); i de l’altra, la presa llarga, moltes vegades projectada a la velocitat del cinema mut, que suposa una mirada penetrant i escrutadora que s’apropa molt a la mirada del voyeur. En determinats moments, però, Warhol va emprar procediments de muntatge que deconstruïen aquesta presa, per exemple el tall estroboscopi, una modalitat de soroll visual i auditiu que interrompia una seqüència d’esdeveniments, o bé l’elipsi. L’ús d’aquests recursos cinematogràfics, sempre oberts a possibles accidents, suposava ja d’entrada posar uns límits al mitjà, cosa que Warhol utilitzava per imprimir una manera de fer personal.

El 1965 la revista Tape Recording va deixar a Andy Warhol una càmera de vídeo i un magnetoscopi Norelco d’última tecnologia perquè hi experimentés durant tot un mes amb la condició que després els expliqués la seva experiència amb el nou mitjà en una entrevista en exclusiva. D’aquesta pràctica van sorgir els Factory Diaries, que reflectien les activitats quotidianes que tenien lloc a la Factory. Cinc anys més tard, coincidint amb un distanciament del cinema, Warhol va adquirir un equip de vídeo portàtil (un Sony Portapack) amb el qual va filmar una nova remesa de Factory Diaries (1971-1976), que incloïen molts viatges i entrevistes. A mesura que el seu interès es centrava més en la televisió, aquests diaris es van anar espaiant. A mitjan anys setanta, Warhol va desenvolupar amb Vincent Fremont diverses idees i programes pilot per a unes sèries narratives (Vivian’s Girls, Phoney i Fight), i posteriorment va produir programes televisius en color, dirigits per Don Munroe, dedicats al món de la moda (Fashion, 1979-1980). Aquesta experiència el va portar a crear un nou programa d’entreteniment que prenia com a model la seva revista Interview (Andy Warhol’s TV), del qual es van fer divuit episodis entre 1980 i 1982. Paral·lelament, el 1981 va realitzar tres segments d’un minut de durada cada un per al popular programa de televisió Saturday Night Live, en els quals l’artista reflexionava sobre qüestions com ara la mort, la moda o l’estil de vida gai. Aquestes peces són, probablement, la millor aportació de Warhol en aquest mitjà.

La televisió va permetre a Warhol construir-se una imatge de personalitat mediàtica que el va convertir en una celebritat de la cultura contemporània. Els seus programes el van dur de nou al món de la moda i la publicitat, i la seva popularitat es va consolidar amb una intervenció com a estrella convidada, representant-se ell mateix, al programa The Love Boat (Vacaciones en el mar) el 1985. Aquell mateix any Warhol va començar a fer el seu últim programa, Andy Warhol’s Fifteen Minutes, per a la cadena nacional MTV. Cada episodi, de quinze minuts de durada, oferia una barreja de música i cultura pop. Aquest programa va acabar-se el 1987 amb la mort de l’artista. El darrer episodi en va retransmetre el funeral.

La mostra que va presentar la Fundació Antoni Tàpies es dividia en tres parts: la projecció d’un cicle retrospectiu de la filmografia d’Andy Warhol a l’Auditori de la Fundació; una exposició integrada pels vídeos, anuncis i programes de televisió de l’artista, juntament amb una sèrie de fotografies realitzades per alguns dels seus col·laboradors (Christopher Makos, Billy Name, Stephen Shore), per la instal·lació Outer and Inner Space, realitzada el 1965, que combinava una tecnologia experimental i una estructura multipantalla amb els rigors del retrat tradicional, i per la creació d’un ambient inspirat en la Factory que incloïa experiments fílmics que no van ser pensats per ser projectats en sales de cinema; i, finalment, una publicació monogràfica consistent en una edició crítica d’assaigs acompanyada d’una abundant documentació gràfica.