Llibreria
Logo Fundació Antoni Tàpies

Ana Mendieta

La mort prematura d’Ana Mendieta i el caràcter efímer de les seves creacions han contribuït a que l’obra d’aquesta artista, poètica i crítica alhora, avui no es conegui prou. Nascuda a l’Havana el 1948 en el si d’una família benestant, va ser enviada als Estats Units amb la seva germana Raquelín, quan només tenia dotze anys, i criada en orfenats americans.

Les condicions d’exili, pèrdua i marginació -com a dona i com a hispana- en què va créixer van conformar posteriorment la seva producció artística, sense caure mai, però, en actituds pamfletàries ni en particularismes autobiogràfics. Mendieta assumeix un compromís amb la seva cultura d’adopció i, a través de la seva obra, articula una crítica de la societat que l’envolta amb un fort contingut polític feminista i en defensa de la identitat de les minories.

Les primeres performances d’aquesta artista es gesten durant la seva etapa de formació universitària a Iowa, cap a la segona meitat dels anys setanta. En aquell moment es preconitza un concepte d’obra d’art menys objectual, més interactiva amb el paisatge natural i urbà, més experimental i molt menys exigent amb la permanència física. D’aquí la manca d’interès de Mendieta per la resolució estètica enfront del seu compromís amb els materials i el procés.

Des dels inicis de la seva activitat artística, el cos té una presència molt destacada en l’obra d’Ana Mendieta: constitueix el seu tema i la seva obsessió. Mendieta se sent atreta sobretot pel cos de la dona, ja que per a ella, és tant el subjecte passiu de la violència, l’erotisme i la mort com l’instrument i el material per a la producció de l’art. D’acord amb això, el propi cos de l’artista esdevé l’eix de les seves performances, unes accions que parteixen de la idea esmentada del cos femení com a víctima del crim i la violació, però també com a lloc sagrat. En aquest sentit, les performances d’Ana Mendieta són autèntics rituals de purificació on la sang, amb les seves connotacions màgiques i clares al·lusions al sacrifici, assumeix un protagonisme inquietant. A Death of a Chicken (Iowa, 1972) l’artista, completament nua, escapça un pollastre i deixa que es dessagni a l’altura del pubis. Sens dubte, la fascinació de Mendieta per les llegendes i pràctiques religioses afrocubanes conegudes durant la seva infantesa es reflecteix en aquesta faceta de la seva obra. Rape Scene, en canvi, és la recreació de l’escena d’una violació i un crim.

Més endavant, les performances de Mendieta deriven cap a una sèrie d’obres que va titular Siluetas. En aquestes noves manifestacions l’artista trasllada el seu àmbit de treball a la natura, a la vegada que s’elimina ella mateixa com a objecte material del seu art. A partir d’aquest moment ja no li interessa tant el seu propi cos, sinó l’empremta d’aquest cos. Comença així un període d’intensa relació amb els quatre elements bàsics de l’existència orgànica: la terra, el foc, l’aire i l’aigua. Mitjançant les Siluetas, l’artista juga amb la dialèctica presència-absència. La petja d’un cos, els contorns d’un cos realitzats amb cendra, espelmes, flors, neu, terra, fan al·lusió, constantment, a les relacions entre la mort i la resurrecció. Les Siluetas, aquest retorn de l’artista a la terra, són metàfores que expliquen el retorn a l’úter (la mare que ha quedat a Cuba), un enterrar-se a la tomba (la mort), la regeneració de la vida (la silueta del cos dibuixada a base de flors) i, en definitiva, la llibertat.

L’exposició a la Fundació Antoni Tàpies va ser plantejada amb caràcter retrospectiu. Constava, bàsicament, del material gràfic (pel·lícules i fotos) que Ana Mendieta va realitzar per il·lustrar i documentar la seva obra. D’altra banda, es van recrear tres instal·lacions: Siluetas: Burial of Ñáñigo (Nova York, 1976), i dues obres no titulades dels anys 1977 i 1978 creades a Iowa. La mostra també recollia escultures i dibuixos realitzats entre 1981 i 1985, any de la seva mort.