fbpx
Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

Àfrica explora: art africà del segle XX

Àfrica explora pretenia oferir una panoràmica completa i representativa de l’art africà del segle XX des d’una perspectiva autòctona que situava l’art i els artistes africans en el seu context i deixava que s’expresessin amb les seves pròpies veus.

Des d’aquest plantejament, la mostra desemmascarava la vitalitat i les complexitats d’un art que condensa tradicions antigues i noves; incorpora al costat d’elements genuïns, elements occidentals; aplega artistes de formació acadèmica i autodidactes; interacciona formes tradicionals llegades del passat amb noves solucions sorgides a les comunitats vives.

Amb la finalitat de compondre el mosaic de l’art africà del segle XX, la comissària de la mostra, Susan Vogel, va encetar una prolongada i acurada investigació que culminava en l’exposició presentada a la Fundació Antoni Tàpies. Considerant tant el contingut com la forma, Vogel definia cinc categories independents amb uns trets orientatius que proposen una manera d’ordenar la producció artística contemporània africana sense encotillar-la massa. Així, hi ha obres que poden presentar trets que permetin incloure-les en més d’una categoria.

Rep el nom d’art extint el llegat gloriós dels pobles africans. El componen objectes d’art tradicional del passat que tenen una presència significativa a l’Àfrica contemporània, ja sigui als museus, ja sigui en la memòria col·lectiva. L’art extint constitueix un vincle amb el passat i una font d’inspiració per als artistes contemporanis. És utilitzat com a símbol de la unitat nacional, alhora que confereix prestigi i determina la identitat africana.

L’art tradicional se situa a l’Àfrica rural i el practiquen, seguint els estils tradicionals, artistes que han rebut l’aprenentatge oportú i que treballen per al seu propi grup ètnic. Emfasitza, més que cap altra categoria, la connexió amb formes heretades, mentre que deixa en segon terme la capacitat d’invenció de l’artista individual. Són obres funcionals, creades en gran mesura per a pràctiques específiques (cultes, rituals, festes), tot i que molts artistes també treballen per al mercat turístic. L’art tradicional produeix objectes autònoms unitaris (gairebé sempre escultures) ornamentats amb motius humans i animals.

El nou art funcional esdevindrà tradicional si les noves generacions el continuen practicant. Comprèn objectes que, mitjançant formes sorprenents i agressives, acompleixen funcions tradicionals o nous propòsits rituals de les comunitats, com ara espectacles de nova creació o pràctiques derivades dels cultes cristià i islàmic, sovint amb una naturalesa marcadament sincrètica. Els artistes acostumen a ser autodidactes i innovadors, i experimenten amb mescles eclèctiques de materials i de motius.

L’art urbà, equivalent al que es coneix com a art popular, el configuren cartells i imatges comercials per a petits comerços (restaurants, botigues, barberies) realitzats per artistes-artesans autodidactes. Són pintures i dibuixos extrovertits i impactants, divertits i ornamentals. L’art urbà no sols inclou rètols per a negocis, sinó també pintures adreçades a col·leccionistes urbans i al turisme, així com també pòsters, fotografies i altres obres de càracter efímer. Algunes d’aquestes obres presenten un elevat contingut político-social i múltiples significats històrics.

La categoria descrita com a art internacional engloba la producció d’artistes amb una formació acadèmica que treballen sota els auspicis d’un mestre o mecenes europeu. Aquests artistes viuen a les ciutats, viatgen sovint i tenen un nivell de vida superior al dels seus col·legues. Normalment pertanyen als cercles de l’avantguarda artística de Nova York, París i Londres i gaudeixen d’una considerable acceptació entre els occidentals i l’èlite política i social dels seus països. Sovint les seves obres palesen una preocupació formal, amb temes que poden ser obscurs per als no iniciats.

Aquesta exposició pretenia suscitar algunes preguntes sobre les nocions de cultura i art africans elaborades per Occident i revisar el concepte de tradició que s’hi aplica. La història de l’art ha tendit a considerar que l’art africà no havia canviat gaire en els darrers segles. Amb Àfrica explora, però, es va demostrar que ha estat més susceptible al canvi del que semblava. Si no s’ha percebut aquest flux constant és perquè Occident valora el canvi i l’originalitat per sobre d’altres criteris de qualificació, mentre que els artistes africans emfasitzen la continuïtat en les formes i normes tradicionals per tal de legitimar el present. Occident ha tendit a valorar l’art africà des de criteris eurocentristes i ha menystingut l’evolució a què els africans han sotmès i sotmeten la seva producció artística. Els judicis i prejudicis eurocentristes afecten la visió i l’anàlisi de l’art contemporani africà i, en aquest sentit, la mostra plantejava una qüestió decisiva: on ens hem de situar els occidentals per observar l’art africà del segle XX? La lliçó més important que s’extreu d’Àfrica explora és que l’art africà no s’ha de contemplar des d’actituds neocolonials ni des de la perspectiva del natiu, sinó des d’una posició intermèdia, més abstracta, que no vulneri el misteri i la idiosincràcia de l’art africà contemporani.

Acompanyava aquesta mostra un llibre-catàleg, profusament il·lustrat, que inclou textos de Susan Vogel, directora de The Center for African Art, Nova York; Walter E. A. Van Beek, professor adjunt de la Universitat d’Utrecht; Bogumil Jewsiewicki, professor de la Universitat de Laval, a Quebec; Ima Ebong, historiadora de l’art; Donald John Cosentino, professor adjunt de la Universitat de Califòrnia, Los Angeles; Thomas McEvilley, historiador de l’art i V. Y. Mudimbe, professor de la Universitat de Duke.