New Forms – New Media I-II. Bruce Conner i Antoni Tàpies a la Martha Jackson Gallery

Invitació a l’exposició New Forms, New Media II. Disseny de la coberta: Claes Oldenburg. Martha Jackson Gallery, Nova York, 28.IX-22-X.1960. Biblioteca de la Fundació Antoni Tàpies.

 

La Martha Jackson Gallery va ser una de les primeres galeries de Nova York que es va aventurar a fer lloc a alguns artistes que a finals de la dècada de 1950 van començar a explorar noves formes d’expressió. A les exposicions New Forms – New Media I-II, que van tenir lloc a la galeria l’any 1960, Martha Jackson, col·leccionista, marxant d’art i propietària de la galeria, va presentar una setantena d’obres d’artistes que treballaven amb el collage, l’assemblatge i la instal·lació, quan aquestes pràctiques encara no eren reconegudes en el món de l’art. Amb el terme Junk culture1 (cultura de trastos) s’agrupava les pràctiques artístiques que incorporaven l’ús d’objectes i materials trobats, provinents de l’àmbit industrial, natural i quotidià, i que eren rebutjats per la societat.

Amb un format de dues edicions, la primera exposició va tenir lloc del 6 al 24 de juny, i la segona, del 27 de setembre al 22 d’octubre. Bruce Conner i Antoni Tàpies hi van coincidir en les dues edicions. Conner tenia vint-i-set anys, Tàpies en faria trenta-set.

L’ús de nous materials, del collage i de l’assemblatge, es generalitzà bastant entre alguns nous artistes d’aquell moment. I la meva galeria Martha Jackson, fou precisament de les primeres on es va agrupar una de les mostres internacionals sobre aquestes recerques en dues grans exposicions que es van anomenar New Forms – New Media, I-II (…).2

El catàleg de l’exposició New Forms – New Media I conté un pròleg escrit per Martha Jackson, l’article “Junk Culture as a Tradition” escrit pel comissari i crític d’art Lawrence Alloway, i un segon article, “Some Observations on Contemporary Art”, de l’artista Allan Kaprow, que també va presentar obra en les dues edicions de la mostra.3

S’acompanya d’algunes fotografies de la instal·lació fetes per Rudolph Burckhardt, i inclou la llista completa de les obres exposades en la primera edició. Els artistes que es van afegir a la segona exposició es van incloure en una llista separada. El disseny de la portada prové d’una litografia de Claes Oldenburg.

 

Invitació a l’exposició New Forms, New Media II i catàleg de l’exposició New Forms, New Media I. Martha Jackson Gallery, Nova York, 28.IX-22-X.1960. Biblioteca de la Fundació Antoni Tàpies.

 

La Martha Jackson Gallery presentava una nova generació d’artistes que, a finals de la dècada de 1950 treballaven amb tècniques com el collage i l’assemblatge, incorporant nous materials i difuminant els límits entre les categories tradicionals de l’art. El fracàs de les primeres avantguardes que, al caure en la pràctica de l’art per l’art es van anar distanciant del món i de qualsevol opció de transformació social, deixava oberta la possibilitat d’explorar, assajar i reconduir les pràctiques artístiques cap a altres formes. Conner i Tàpies, com alguns artistes d’aquesta generació, centrarien els seus esforços en cercar altres formes d’adreçar la realitat4, provant de crear noves possibilitats expressives més enllà de les categories imperants. En aquest sentit, Duchamp va ser un clar referent per molts artistes que a la segona meitat de la dècada del 1950 volien eixamplar la noció de realisme:5 

Enmig de la proliferació dels milers d’epígons de l’art abstracte i de la pintura informalista o abstracta expressionista, no és estrany que alguns, com jo mateix, ens tornéssim a recolzar en l’esperit de Duchamp, i dadà en general, per ventilar les coses, i sobretot per trobar nous camins d’una més profunda reinserció de l’art a la vida.6

A “Some observations on Contemporary Art”, l’article que Kaprow va escriure per al catàleg New Forms-New Media I, es preguntava què és el que separa un dibuix d’una pintura, una construcció d’un collage, o un assemblatge d’una escultura. La fragilitat, la barreja de tècniques i materials amb objectes de la llar, o elements de la naturalesa, o de rebuig, la cruesa, la immediatesa, eren alguns dels fils que unien aquestes disciplines i que feien evident una mateixa preocupació: la possiblitat de mutació, el canvi com a raó de ser. L’obra d’art es proposava com una situació, una acció, un gest, o un esdeveniment. Amb el terme extension (extensió) Kaprow es referia al moviment que expressaven aquests treballs. Així, el lloc de l’art s’estenia a la realitat, fent partícep l’espectador i oferint-li un lloc en la compleció de l’obra.7

A la Martha Jackson Gallery també hi van exposar John Chamberlain, Joseph Cornell, Jim Dine, Jean Dubuffet, Dan Flavin, Red Grooms, Jasper Johns, Allan Kaprow, Yves Klein, Louise Nevelson, Claes Oldenburg, Robert Rauschenberg, Jean Tinguely, juntament amb Hans Arp, Alberto Burri, Alexander Calder, Enrico Donati, Henry Moore i Kurt Schwitters -aquests darrers van ser agrupats en la “secció històrica” dins l’exposició-. Seria un dels primers gests que provaven d’exemplificar les noves formes que estava prenent l’art, portant-les i mostrant-les a Nova York. New Forms – New Media es va realitzar un any abans de l’exposició The Art of Assemblage, comissariada per William Seitz, que tindria lloc al MoMA de Nova York a finals de 1961. Va ser la primera exposició en què el MoMA -que dominava el discurs artístic de l’art occidental- mostrava, al mateix temps que pretenia catalogar, les obres d’art representatives d’aquesta nova tendència. D’una banda, l’exposició provava d’ampliar el discurs del relat de la història de l’art del segle XX incorporant les pràctiques artístiques desenvolupades al voltant de l’objecte trobat, però al mateix temps, en continuar encasellant les pràctiques artístiques i obstinant-se en traçar una continuïtat històrica, mostrava les seves incapacitats per aconseguir-ho.8

Tot i que avui Conner és conegut sobretot per la seva contribució en el cinema experimental, al llarg de la seva trajectòria artística va treballar amb el dibuix, la pintura, l’assemblatge, el collage, l’escultura i la fotografia. A partir de l’ús d’objectes i materials trobats, recuperats, mostrant-ne la seva degradació, Conner centrava el seu treball en cercar formes que sargissin nous valors. A New Foms – New Media I Conner hi va presentar Spider Lady9, un collage-assemblatge realitzat a partir d’una caixa de fusta vella i atrotinada que conté al seu interior una roda de bicicleta, una persiana, fotografies extretes de revistes, una lliga-cama, i està coberta amb mitges de niló estripades. Treballant amb l’assemblatge, Conner posava en evidència el seu rebuig cap a les nocions tradicionals de l’art entès com a figuratiu, refinat i permanent. A Portrait of Allen Ginsberg (Retrat d’Allen Ginsberg)10, que va presentar a New Foms – New Media II, Conner confrontava totalment les convencions del retrat. Els materials emprats parlen de l’esperit que defensaven poetes, escriptors i artistes del moviment Beat i el seu posicionanament dislocat, volgudament, en el sistema imperant. En aquest cas en el retrat no hi trobem un rostre, sinó un conjunt d’objectes que ens parlen d’algú: un tauló de fusta on s’hi recolza un petit objecte metàl·lic lligat a un cordill; un marc de fusta recolzat al tauló, pintat amb esprai gris, i d’on pengen, entre els trossos de mitges de niló, manyocs de roba i una llauna.

Tant amb les pintures matèriques de finals de la dècada de 1950 i de la del 1960, com amb l’ús més freqüent d’objectes i assemblatges durant la dècada de 1960, i, sobretot, a partir de 197011, Tàpies va desenvolupar un llenguatge que evocava constantment la realitat12. L’experimentació amb diferents materials, suports, textures i l’ús i la mescla de processos de diferents tècniques artístiques, com el collage, l’assemblatge i el gravat, li permetien fer referència als processos de transformació -de formació o de deformació-, al canvi al qual tant els materials, com els objectes, com l’obra d’art o els nostres propis cossos estan sotmesos. Des de la pintura, els collages, els assemblatges, l’escultura i la instal·lació, al llarg de la seva trajectòria artística Tàpies feia referència constantment a objectes que provenien del mobiliari domèstic: calaixos, safates, cadires, miralls, cortines…, que evoquen l’experiència i el record. Són objectes de l’entorn quotidià, volgudament antimoderns, que qüestionen directament la societat de consum13. Si pensem, per exemple, en l’obra Blanc craquelat damunt marró14, que Tàpies va presentar a New Forms – New Media I, veiem com de la matèria en sorgeix una forma que ens recorda la part de dalt d’un llit, motiu ben recurrent en la seva obra: “Comencem a veure que el llit és alhora l’entrada a la vida i sovint n’és la sortida, i que el seu tret més bàsic és un coixí pels nostres caps.”15

En tots dos artistes el treball amb l’objecte va beure del món del teatre i de la música. L’admiració cap a figures com John Cage16 i les seves investigacions en l’àmbit de la música electrònica, basades en l’ús de la repetició i de l’atzar en una certa estructura, així com la possibilitat de generar emocions, van tenir una forta repercussió en els seus treballs artístics.

També a la dècada de 1960, coincidint amb l’auge dels seus treballs amb objectes, Tàpies va realitzar les primeres escenografies efímeres per a les representacions teatrals: Or i Sal (1961) i Semimaru (1966)17. Utilitzava materials pobres –papers, cartons, cordes, roba–, i objectes –la taula, l’escala, el bastó, el drap–, que desapareixien un cop acabades les representacions. Uns anys abans, però, ja havia realitzat la intervenció efímera als aparadors de la botiga de roba Gales del Passeig de Gràcia de Barcelona, el Nadal de 1956, on va instal·lar una persiana metàl·lica vella i un violí -en lloc dels pessebres que es plantaven a tot arreu per aquelles dates a la Barcelona de l’època-. 

L’any 1974, Conner declarava en una entrevista: “Té a veure amb el teatre. El teatre en el sentit d’una imatge, un entorn que s’ha fet de manera privada. Algú fa un altar a casa seva, o para objectes sobre les taules, o distribueix objectes a les finestres (com un teatre real, amb cortines). Una església és un altre tipus de teatre; un museu és un altre tipus de teatre.”18

Els assemblatges de Conner, amb les cortines de mitges de niló, són un altre tipus de teatre. Molt proper al teatre de la crueltat d’Antonin Artaud, els assemblatges de Conner sobrepassen, volgudament, el marc de la representació. Saturats d’elements, plens d’imatges i d’objectes fragmentats, bruts, torturats, embolicats, interpel·len de tal manera l’espectador que no pot escapar de trobar-se de cara amb la cruesa del desig, de la violència, de la vida i de la mort.19 “Tenen a veure amb el teatre” perquè estan construïts per a aquest encarament, en “fer del teatre” -i de l’art- “una realitat creïble que provoqui, al cor i als sentits, la mossegada que requereix tota sensació real”20. Les mossegades d’una societat alterada, trastornada, desorientada.

Amb el convenciment que l’art havia d’assolir un paper actiu en la transformació política i social de la vida, amb la seva obra Tàpies convidava incansablement l’espectador a reflexionar, defensant “Un art i una poesia com a veritable màgia per a desvetllar les ofuscacions de la ment i il·luminar amb una mena de foc sagrat els més petits gests de la vida de cada dia. El món transformat en un gran temple on les divinitats, els herois i els sants ho poden ser des del vent, els boscos i les muntanyes fins a la gent i els racons foscos de la quotidianitat més pobra i anònima. ¿Un món nou? «Potser el més vell dels mons, el que hem oblidat enfonsat sota el pes de les sedimentacions culturals, el món de la primera mirada i del primer desig… que ens recupera l’art».21

 


1 Lawrence Alloway, “Junk culture as tradition” a New Forms – New Media I. Nova York: Martha Jackson Gallery, 1960.

2 Antoni Tàpies, Memòria Personal. Fragments per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies: 331.

3 A la primera edició hi va exposar The Oldtimer, teixit, fusta i collage de paper. A la segona edició: Subway, instal·lació de filferro, roba, paper.

4 Núria Homs, text del programa de mà de l’exposició L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988). Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 8.x.2022 – 30.iv.2023.

5 Vegeu: Núria Homs, text del programa de mà de l’exposició Tàpies. La realitat en primer pla. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 18.VI.2021 – 20.II.2022.

6 Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragments per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies: 321.

7 Allan Kaprow, “Some observations on Contemporary Art” a New Forms – New Media I: Nova York: Martha Jackson Gallery, 1960.

8 Conner hi havia de presentar dos assemblatges, que van arribar malmesos a Nova York. Hi va acabar presentant un assemblatge, Superhuman Devotion, 1960-1961, que va ser rebutjat. Vegeu: Rudolf Frieling, Gary Garrels, Bruce Conner. It’s all true. San Francisco: San Francisco Museum of Modern Art, University of California Press, 2022: 31.

9 Bruce Conner, Spyder Lady, 1959. Col·lecció Christian Durand-Ruel, París.

10 Bruce Conner, Portrait of Allen Ginsberg, 1960. Withney Museum of American Art, Nova York.

11 Un exemple d’objecte-assemblatge d’aquesta època podria ser Caixa d’embalar, 1969, que forma part de l’exposició L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988).

12 Vegeu: Núria Homs, text del programa de mà de l’exposició Tàpies. La realitat en primer pla. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 18.VI.2021 – 20.II.2022.

13 Núria Homs, text del programa de mà de l’exposició Tàpies. La realitat en primer pla. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 18.VI.2021 – 20.II.2022.

14 Antoni Tàpies, Blanc craquelat damunt marró, 1959. Procediment mixt sobre tela. 170 x 195 cm. Col·lecció particular.

15 Roland Penrose, “Memòries nostàlgiques”, Tàpies. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1977: 120.

16 “(…) A Nova York, durant els primers anys cinquanta, vaig conèixer algunes obres -i a ells personalment- d’Edgar Varèse i John Cage… Tot això em va confirmar la necessitat de renovar el llenguatge plàstic i d’allunyar-lo dels tòpics literaris del surrealisme epigònic d’aleshores i també de l’encotillament geometrista d’altres grups.” Manuel J. Borja-Villel. “El tatuatge i el cos. Conversa amb Antoni Tàpies” a Tàpies. El tatuatge i el cos. Papers, cartons i collages. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1998.

17 Sobre la relació de Tàpies amb les arts escèniques vegeu: Núria Homs, text del programa de mà de l’exposició Tàpies. Teatre. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 25.X.2019 – 20.IX.2020.

18 Kevin M. Hatch. Looking for Bruce Conner. The MIT Press, 2016: 59. Entrevista a Bruce Conner per Paul Cummings, 16.IV.1973. “It has to do with theater. Theather in the sense of an image, an environment that’s made privately. Somebody makes an altar in their house, or they set up objects on tables, or they organize objects in windows (like a real theater with curtains). A church is another kind of theater; a museum is another kind of theater.”

19 Kevin M. Hatch, op. cit.: 35.

20 Kevin M. Hatch, op. cit.: 36. Antonin Artaud. “We want to make out of the theater a believable reality which gives the heart and the senses that kind of concrete bite which all true sensation requires”. The Theater and Its Double, traduït per primer cop a l’anglès l’any 1958, de l’original francès Le Théâtre et son double (1938), una sèrie d’assajos en els que Artaud va desenvolupar el concepte de teatre de la crueltat.

21 Antoni Tàpies, “L’art i la sociologia de l’art” a L’art contra l’estètica. Barcelona: Ariel. Col·lecció 5 d’oros, 1974: 140.  Article publicat per primera vegada a La Vanguardia, 22.VI.1973.

Altres entrades al blog: