“El gust per la utilització d’objectes banals i quotidians, extrets del meu entorn, té diverses explicacions. En part es deu al fet que els objectes que omplen la nostra vida quotidiana són els més fàcils de tenir, els més fàcils de veure, però també a una voluntat de magnificar el que és petit i insignificant. Això té molts punts de contacte amb la mística, i concretament amb una frase de Santa Teresa de Jesús que diu que fins i tot a les cassoles s’hi pot trobar Déu. Aquest afany per presentar d’una manera ‘cosmicitzada’, si se’m permet l’expressió, una cadira, unes tisores, unes espardenyes, unes sabatilles, és com dir que pot ser tan transcendent una aixella com una imatge divina tòpica.”
Fragment extret de “Converses amb Antoni Tàpies, 1985-1991”, per Manuel Borja-Villel, a Comunicació sobre el mur. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1991.
Antoni Tàpies, a través de les seves obres, ens convida a mirar des d’una nova perspectiva els objectes que ens envolten. Tàpies ens parla de la dimensió transcendent que pot tenir una pila de plats, una sabatilla o una palangana. Tot depèn de l’actitud amb la qual ens ho mirem.
Antoni Tàpies
Ganivet i trossos de cartó, 1971
Assemblage i llapis sobre tela
124 x 146 cm
“El meu art és un art dels objectes, també en la pintura. Hi ha al·lusions a mobles, per exemple la poltrona; sovint també hi enganxo objectes, en els meus quadres. Els collages són els ascendents de les meves escultures.”
Fragment extret de Converses amb Antoni Tàpies, per Barbara Catoir. Barcelona: Edicions Polígrafa: 1988.
Antoni Tàpies
Armari, 1973
Objecte-tapís
231 x 201 x 156 cm
“Hi ha a més el gran Armari, 1973, baluard de vestits i de vanitats que ha estat escorcollat a la recerca d’alguna fotesa. Les camises són estripades a trossos, els vestits amuntegats com parracs flàccids i sense forma, el darrere de l’armari és rebentat, i tanmateix restem meravellats davant d’aquest ultratge monumental a la dignitat humana signat de manera convincent amb una A majúscula. El nostre orgull ha estat reduït a miques, però la violència, el caos i la bellesa es feliciten mudament.”
Fragment extret de Tàpies, per Roland Penrose. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1986.
Antoni Tàpies
Pila de plats, 1970
Objecte-assemblage
40 x 23 x 23 cm
“Com el mag de fira, Tàpies sap que tot és un truc i que l’important no és el resultat final, sinó el joc mateix, la relació afectiva que s’estableix entre l’artista i l’espectador a través d’un objecte.”
Fragment extret de “El realismo de Antoni Tàpies”, per Manuel Borja-Villel, a Campos Magnéticos. Escritos de arte y política. Barcelona: Arcadia, 2020.
Antoni Tàpies
Ascens-descens,1997
Procediment mixt i collage sobre fusta
200,5 x 220 cm
“L’objecte, per banal que sigui, esdevé, com tots els altres símbols de Tàpies, un apart de l’estimulació emotiva generada per l’obra en el seu conjunt, que demana ser viscuda, ballar en la imaginació i elevar-se a la intensitat d’un ritual solemne.
És sovint la pura presència d’un objecte familiar en un ambient inesperat el que ens desperta, però ell ha trobat també d’altres maneres per fer que un objecte esclati dins la pintura amb un paper més actiu o sedueixi els nostres pensaments i els impulsi a contemplar la dualitat inevitable de la nostra existència i el cicle de mort i renaixença.”
Fragment extret de Tàpies, per Roland Penrose. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1986.
Antoni Tàpies
Catifa, 1970
Pintura i assemblage sobre tela
146 x 114 cm
“La finalitat del quadre no era representar coses, no havia de descriure coses, com la pintura acadèmica, sinó que havia de ser una cosa, un objecte carregat d’una energia mental que l’artista hi incorpora, una mena de càrrega elèctrica que en ser tocada per l’espectador desencadena unes emocions determinades.”
Fragment extret de “La vocació i l’amor”, per Antoni Tàpies, a Memòria personal. Fragment per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 2010.
Antoni Tàpies
Cadira i roba, 1970
Objecte-assemblage
94 x 76 x 63 cm
“Vaig experimentar la necessitat d’insistir i d’aprofundir tot aquell missatge del que és insignificant, gastat o dramatitzat pel temps. Al costat de les grans composicions ‘murals’ -a crits o en silenci-, els residus de cada dia. En realitat, fou la represa més conscient de temes que sovint ja m’havien atret. […] Però el tros de cartró, la capsa, la tapadora, la safata, o posteriorment, com he dit, la palla, la roba bruta (mitjons, samarreta, calçotets…), mobles vells, coses quotidianes…, no usats com una representació o tema del quadre, sinó com a veritables cossos, objectes.”
Fragment extret de Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, per Antoni Tàpies. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 2010.
Antoni Tàpies
Collage amb sobre, 1966
Llapis, tinta i collage sobre paper
37,5 x 30 cm
“Moltes imatges que he realitzat són purament empremtes del cos humà, una petjada amb el peu, l’empremta del meu braç o de la mà. Amb això vull demostrar que la matèria té una força i que s’hi han produït transformacions transcendentals, de la mateixa manera que els budistes tot sovint simbolitzen el pas de Buda pel món, no amb la representació física del personatge, sinó amb coses que ell havia tocat o deixat. Totes aquestes insinuacions de coses que han passat són també una reflexió sobre el temps. Les empremtes, les marques en la matèria, volen tenir aquest sentit de demostrar el pas del temps, el caràcter efímer de les coses.”
Fragment extret de “Converses amb Antoni Tàpies”, per Manuel Borja-Villel, a Tàpies. Comunicació sobre el mur. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1992.
Antoni Tàpies
Matalàs, 1987
Pintura i assemblatge sobre bronze
58 x 110 x 71 cm
“Malgrat que sovint es parli dels valors espirituals de l’art i de la literatura, gairebé és un lloc comú recordar que en tot temps la mentalitat de molts artistes ha tingut fama d’estar més a prop de les concepcions materialistes i sensuals de la vida, de les coses ‘tal com són’, de tot allò que es toca i es palpa, del terrenal i fins carnal, que no pas del rebuig del món, propis de les actituds sectàries que sostenen la primacia de l’esperit.”
Fragment de La pràctica de l’art, per Antoni Tàpies. Barcelona: Editorial Ariel, 1970.
Antoni Tàpies
Taula capgirada, 1970
Pintura i llapis sobre objecte
215 x 183 x 40 cm
“Els materials i objectes que Tàpies treballa en el seu art no són mai nous ni elegants, són pobres. El seu art ‘pobre’ representa una defensa d’allò que no té valor dins el nostre món d’abundància de productes.”
Fragment extret de Converses amb Antoni Tàpies, per Barbara Catoir. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1988.
Antoni Tàpies
Concert, 1985
Pintura sobre paper de diari encolat sobre fusta
225 x 300 cm
“Recordo que, en una ocasió, Juan Eduardo Cirlot em va dir que algunes de les meves formes li recordaven sons misteriosos, dramàtiques percussions… I no crec que fos casualitat, tenint en compte la meva gran veneració per la música, per determinades músiques, per ser més exacte.”
Fragment extret de “Papers, cartons i collages; Conversa amb Antoni Tàpies”, per Manuel Borja-Villel, a El tatuatge i el cos. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1998.
Antoni Tàpies
Silueta de tisores, 1966
Vernís i llapis sobre paper kraft
116,5 x 62,5 cm
“La X pot ser un signe de misteri, una incògnita, una guixada per esborrar el que hi ha a sota, per suprimir-ho, un senyal que guiï l’ull de l’espectador cap a un indret determinat del quadre. D’altres vegades, d’una manera purament inconscient, he utilitzat ics i creus perquè he vist que així el quadre adquiria una força especial. Són signes molt senzills, però tan carregats de pensament i simbologies ancestrals que el fet de col·locar-los, encara que sigui en un racó del quadre, li confereix una força molt curiosa. Segurament per la mateixa raó he utilitzat tan sovint la imatge de les tisores. Les tisores obertes tenen aquesta forma d’X que jo considero molt evocadora.”
Fragment extret de ”Converses amb Antoni Tàpies”, per Manuel Borja-Villel, a Tàpies. Comunicació sobre el mur. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1992.
Antoni Tàpies
Llibre II, 1987
Pintura sobre bronze
55 x 38,5 x 12 cm
“En realitat molts no els llegia, sinó que els mirava o els tocava. M’agradava sentir-los a les mans. A mi m’ha arribat a impressionar moltíssim l’olor d’un llibre. Els llibres, els seus aspectes materials, parlen molt de l’estètica i la història d’una època. […] L’emoció d’obrir un llibre, de descobrir-ne a poc a poc el contingut, el que viu dins, té alguna cosa de ritual, de màgic, cosa que sens dubte forma part de la meva obra.”
