fbpx

Tornem a obrir els dijous! A partir de l’1 d’abril. Més informació

Botiga
Logo Fundació Antoni Tàpies

La primera generació: dones i vídeo, 1970-1975


La primera generació: dones i vídeo, 1970-1975 presentava una història dels orígens i l’evolució del vídeo, i posava de manifest el significatiu paper de les dones en la seva creació i definició. L’exposició comprenia trenta-cinc cintes d’una durada que anaven de trenta segons a una hora, realitzades per vint-i-una de les primeres videoartistes d’Amèrica, Europa i Japó.

 

 

Aquesta mostra, que sumava un total de deu hores d’emissió, estava introduïda per unes breus entrevistes amb les autores i incloïa moltes peces que no s’havien visionat des dels primers anys setanta.

 

Quan, cap a final de la dècada dels seixanta, el vídeo va entrar en escena, el món artístic, com el món en general, es trobava en un estat d’efervescència. Art del procés, earthworks, happenings, performances i art conceptual posaven en dubte l’hegemonia de la modernitat dins del món artístic, mentre que el feminisme, la revolta estudiantil, la revolució sexual i el moviment pels drets civils atacaven l’statu quo polític. Les dones a poc a poc alçaven la veu, i les artistes van començar a crear i reivindicar una imatge de la dona que desafiava els estereotips tradicionals.

 

El vídeo, a diferència dels àmbits de la pintura i l’escultura -amb una tradició al darrere dominada pel mascle-, oferia a les artistes, potser per primera vegada, l’oportunitat de treballar en igualtat de condicions amb els seus col·legues masculins. Lliures d’utilitzar aquest mitjà de la manera que els interessés més, dones d’arreu del món provinents d’una gran varietat de disciplines artístiques (pintura, escultura, cinematografia, música, teatre i dansa) van confluir en un ús similar del vídeo per investigar qüestions personals i polítiques referides a la condició femenina i a la sexualitat. Les artistes aportaven contingut i subjectivitat, i es van aventurar fora de la preocupació pel material i la forma que caracteritzava la modernitat per revestir la seva obra d’història personal i de crítica social i cultural.

 

Així, en dirigir la càmera de vídeo sobre elles mateixes i la seva quotidianitat, i en presentar el món des d’una òptica específica, les dones començaven a controlar la seva pròpia imatge. En aquest procés, redefinien la realitat per mitjà de la reafirmació de la validesa de les experiències de dona. A més, transformaven els monòlits predominantment masculins del minimalisme en “objectes desordenats, informals i de vegades caòtics del postminimalisme”. Així van obrir el camí per a bona part de la producció videogràfica dels anys vuitanta i noranta.

 



  • Facebook Fundació Antoni Tàpies
  • Twitter Fundació Antoni Tàpies
  • Instagram Fundació Antoni Tàpies
  • YouTube Fundació Antoni Tàpies
  • Telegram Fundació Antoni Tàpies