Logo Fundació Antoni Tàpies

Col·lecció

La col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies està constituïda majoritàriament per obres donades per Antoni i Teresa Tàpies. Hi ha algunes excepcions, com és el cas d’Ocre-gris sobre marró (1962), donada per David K. Anderson. Així mateix, el nucli inicial d’obres s’ha anat incrementant cada any amb la donació per part d’Antoni i Teresa Tàpies d’una nova obra corresponent a l’any en curs.

Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la col·lecció conté mostres de tots els vessants de l’activitat artística de Tàpies, com també de les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per l’artista. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta, una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta, una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta, com també obres realitzades amb goma-escuma o amb la tècnica de l’esprai, vernissos i escultures de terra xamotada dels anys vuitanta i objectes i escultures que Tàpies ha anat creant des dels anys noranta, en els quals experimenta amb nous materials com les planxes metàl·liques, emprades de vegades com a suport pictòric, o el bronze.

Les primeres obres de Tàpies mostren un fort caràcter primitivista, lligat a dadà i a l’art infantil o a l’art dels malalts mentals, i per tant proper a l’art brut. Així mateix, aquestes obres -que en alguns casos anuncien ja el seu treball posterior amb la matèria- evidencien un cert caràcter simbolista pel que fa a la importància que aquest moviment atribueix a l’al·legoria, el mite i la metàfora. Algunes obres d’aquest període són Zoom (1946), una de les obres primerenques de la col·lecció, Cap i bandera (1946) i Creu de paper de diari (1946-1947).

Durant els anys quaranta, i com a reacció a l’art conservador propiciat pel règim franquista, es produeix un interès generalitzat entre molts artistes joves pel surrealisme, el qual havia estat el darrer moviment d’avantguarda desenvolupat a l’Estat espanyol abans de la Guerra Civil. El període surrealista de Tàpies s’inicia amb la fundació, el 1948, de la revista Dau al Set juntament amb altres artistes i escriptors. En les obres d’aquest període hi trobem referències a Miró, Ernst i Klee. En el cas de l’obra Parafaragamus (1949) s’observen aspectes típicament mironians al costat d’elements propis de l’art de Klee.

Entre 1949 i 1950 Tàpies comença a adquirir una consciència social cada cop més accentuada. Aquesta nova actitud s’emmarca en una polèmica generalitzada entre els defensors d’un art compromès i els partidaris d’un art d’avantguarda, que té el seu punt àlgid durant l’estada de Tàpies a París entre 1950 i 1951. D’aquesta època és la sèrie de dibuixos Història Natural (1950-1951), on l’artista ens mostra l’evolució de la natura, la seva metamorfosi i transformació fins arribar a la civilització actual i la lluita de classes. Les obres d’aquest període combinen una representació realista amb un caràcter que continua sent surrealista. Aquest seria el cas, per exemple, de La barberia dels maleïts i dels elegits (1950) o Collage de paper moneda (1951).

De 1952 a 1954 l’art de Tàpies adquireix un caire marcadament abstracte que s’esdevé com a reacció al període anterior, obertament reivindicatiu i social. Durant aquests dos anys la seva obra se centra en aspectes plàstics, com la forma i el color, i es fa ressò de les idees neoplasticistes que guanyen terreny en medis artístics europeus. Tanmateix, aquestes experiències duren molt poc en l’obra de Tàpies perquè el seu interès va més enllà de la mera expressió formal, i ben aviat comença a treballar amb nous materials com la pols de marbre, la sorra i les terres de color, entre d’altres. Aquesta línia de treball dóna lloc a un nou tipus d’obres que es coneixen genèricament amb el nom de pintura matèrica.

En les pintures matèriques, els materials emprats deixen de ser simples mitjans sotmesos a l’expressió d’una idea per convertir-se en la idea en si mateixa. D’aquesta manera, es produeix una identificació completa entre matèria i forma, entre concepte i llenguatge. Aquestes obres esdevenen superfícies opaques, murs en els quals l’artista inscriu els seus grafits i adhereix formes d’objectes o persones. La identificació de l’artista amb l’obra per mitjà del seu cognom expressa un desig més profund de trencar el dualisme occidental i de fondre’s en la matèria en un informe continu.
Durant els anys de la postguerra es produeix un interès generalitzat per la matèria entre els artistes d’ambdues bandes de l’Atlàntic. La presa de consciència de la bomba atòmica i els descobriments científics comporten una forta curiositat per la ciència, les noves idees sobre l’espai-temps i la substància, alhora que els invents com el microscopi electrònic ofereixen una nova visió de la natura.
Paral·lelament, Tàpies va desenvolupant un interès creixent per la filosofia oriental, pel seu èmfasi en el que és material, per la identitat entre home i natura i per la seva negació del dualisme de la nostra societat.

Moltes de les obres dels anys cinquanta i seixanta mostren un món encara en formació, una natura d’empremtes petrificades, de fòssils, com si estigués submergida en un abandonament mil·lenari. Tàpies creu que la noció de matèria s’ha d’entendre també des de la perspectiva del misticisme medieval -a través dels escrits d’Arnau de Vilanova, d’Enrique de Villena i de Ramon Llull- com a màgia, mimesi i alquímia. És en aquest sentit que podem entendre l’artista com a un “alquimista de l’esperit”, algú capaç de transformar el nostre interior més enllà de nosaltres mateixos.
Aquest sentit alquímic el trobarem al llarg de tota la seva obra. Igualment, és durant aquests anys que anirà elaborant un seguit d’imatges, generalment extretes del seu entorn immediat, que apareixeran en les diferents etapes de la seva evolució. Sovint, una mateixa imatge, a més de ser representada de diverses maneres, tindrà una sèrie de significacions diferenciades que s’aniran superposant.
Així doncs, Antoni Tàpies ens ofereix una visió “materialista” del món. El seu missatge se centra en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material (no és en va que Tàpies escull sovint temes tradicionalment tinguts per desagradables i fetitxistes, com poden ser un anus defecant, una sabata abandonada, una aixella, un peu i d’altres). La matèria és l’element substancial de la vida. Una conseqüència d’aquest rebuig del que és ideal en favor del que és material és la noció de l’“informe”, que segons Georges Bataille tenia com a objectiu anul·lar totes les categories formals: l’“informe” anul·la la distinció entre natura i cultura.
El procés tècnic mitjançant el qual Tàpies crea les pintures matèriques tradueix aquesta noció de l’“informe”. En primer lloc cobreix el suport amb una capa de vernís i abans que s’assequi aplica pols de marbre, sorra i altres materials o pigments. Llavors afegeix pintura sobre diverses zones i crea una figura, un objecte o simplement una taca. Quan les darreres capes comencen a assecar-se, el material s’esquerda i mostra els seus components estructurals. De vegades l’artista accentua aquesta impressió raspant la pintura en determinats llocs. La col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies té una àmplia representació d’obres pertanyents a aquest període: El crit. Groc i violeta (1953), Terra i pintura (1956), Pintura rosa i blava (1959), Forma negra sobre quadrat gris (1960) i Relleu amb cordes (1963), entre d’altres.

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, alhora que intensifica el seu compromís polític, Tàpies accentua el treball amb objectes. Sens dubte, el seu interès renovat per l’objecte coincideix amb els esforços de l’arte povera a Europa i el postminimalisme a Estats Units, tot i que Tàpies no mostra els objectes tal i com són, sinó que els imprimeix el seu segell i els incorpora al seu llenguatge. Al contrari del que succeeix en moltes obres povera o postminimalistes, en general els objectes de Tàpies no constitueixen intervencions sobre un espai específic, sinó que són absorbits pel marc pictòric al qual s’incorporen, com s’observa a Palla i fusta (1969) o a Pantalons sobre bastidor (1971).
Encara que durant aquests anys la seva obra presenta una sensibilitat especial pel que és objectual, Tàpies no deixa mai de pintar ni de treballar en obra gràfica. Lògicament, tant la pintura com l’obra gràfica també adquireixen durant aquests anys un marcat caràcter social i polític (A la memòria de Salvador Puig Antich i Assassins, 1974).

A principis dels anys vuitanta, un cop restaurat l’Estat de dret a Espanya i acabats els anys de lluita política, l’interès de Tàpies per la tela com a suport adquireix una força renovada. Aquest nou període en la seva evolució artística coincideix amb el retorn a la pintura propiciada en amplis sectors artístics, tant a Europa com a Estats Units.
En el cas de Tàpies, aquest retorn a la pintura comporta la utilització de dos procediments que si bé no són del tot nous en la seva obra, sí que assoleixen ara un protagonisme molt especial. El primer d’aquests procediments consisteix a polvoritzar amb un esprai objectes ocults sota una tela. El segon consisteix a tacar el llenç o bé el suport de fusta amb vernís que adopta diverses formes en ser manipulat per l’artista, però que mai no arriba a perdre el seu caràcter informe. Exemples d’aquests dos procediments són Efecte d’arrugues i taronja (1979) i Sinuós de vernís sobre negre (1983), respectivament.

Així mateix, a finals dels anys vuitanta sembla que s’incrementa l’interès de Tàpies per la cultura oriental. Igualment, Tàpies se sent atret per la nova generació de científics, de David Bohm a Rupert Sheldrake. Aquests pensadors han contribuït a donar una visió de l’univers que entén la matèria com un tot en un canvi i formació constants.
Les obres dels darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida. Influït pel pensament budista, Tàpies considera que un major coneixement del dolor permet fer més dolços els seus efectes i, per tant, millorar la qualitat de vida. El pas del temps, que sempre ha estat una constant en l’obra de Tàpies, adquireix ara nous matisos en viure’s com una experiència personal que comporta un millor autoconeixement i una comprensió més clara del món que l’envolta. En aquest sentit, també és interessant constatar com determinats esdeveniments de l’actualitat, com són la guerra a l’antiga Iugoslàvia o els assassinats i les deportacions de Rwanda, han deixat empremta en la seva obra. Així, són freqüents en obres d’aquest període imatges d’embolcalls, de cossos morts i de fèretres. Algunes de les obres d’aquests darrers anys pertanyents a la col·lecció són Parla, parla (1992), Cos i filferros (1996) i Dues piles de terra (2001).

Paral·lelament a la seva producció pictòrica i objectual, Tàpies ha anat desenvolupant des de 1947 una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. En aquest sentit convé destacar que l’artista ha realitzat un gran nombre de llibres de bibliòfil en estreta col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mitscherlich, Paz, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres. El fons de la col·lecció de la Fundació conté exemplars de gairebé totes les edicions existents.

L’obra d’Antoni Tàpies constitueix un corpus estètic i discursiu coherent que pràcticament s’ha mantingut intacte des de 1954. En aquest sentit, no podem parlar d’una evolució formal pròpiament dita, sinó de l’assentament d’unes bases que donen lloc a una producció unitària i constant.

© Lluís Bover

Llista de reproducció

Reproduir audio (11 articles).