5 març – 2 maig 2010
Antoni Tàpies. Els llocs de l’art
Amb
Antoni TàpiesOrganitza
Fundació Antoni Tàpies, Barcelona
En primer lloc
Nivell -2 (Espai D)
En el subsòl de la Fundació es mostra una selecció d’obres que van des de l’art egipci antic fins a l’art modern occidental, des d’objectes rituals fins a llibres científics. Aquestes obres no només constitueixen l’hàbitat de l’artista, sinó que estan vinculades a la seva manera de concebre l’art, i suposen una interrogació heterodoxa sobre els seus orígens, història i significat.
En segon lloc
Nivell 1 (Espai A) i Nivell -1 (Espai B)
L’exposició d’obres d’Antoni Tàpies es basa sobretot en una selecció
de les peces que ha creat en els darrers vint anys, unes peces que s’obren
camí des de la seva llum interior i des de la memòria del gest: una trajectòria de més de seixanta-cinc anys de treball ininterromput que li han
permès, en la maduresa, seguir creant unes imatges poderoses i encara
imbuïdes per la màgia, l’expressivitat i la rebel·lia. Amb tot, l’exposició
s’inicia amb una obra de l’estiu de 1945, amb l’aprenent de pintor que
es qüestiona la funció social de l’art i les motivacions de l’artista, i que es
planteja tota mena de dubtes existencials (un qüestionament que esdevindrà, amb el pas dels anys, la pedra de toc d’una producció artística
extensa i dilatada en el temps).
En primer lloc
La Fundació Antoni Tàpies va obrir les seves portes el 1990 amb
l’objectiu d’estudiar el paper de l’art en la constitució de la consciència
moderna. Vint anys més tard, la Fundació reobre les portes després
de dos anys de reformes arquitectòniques amb la presentació d’un
fragment de la constitució de la consciència de l’home i del pintor
modern que és Antoni Tàpies. Com si fos una radiografia, un tall en
un organisme, aquest primer fragment exposa una part d’aquest cos
que és la col·lecció d’objectes associats, reunits per Antoni Tàpies
al llarg del temps: “A diferència d’altres antologies similars, aquesta
està feta des de la meva pròpia evolució artística, és a dir, des de la
necessitat d’explicar-me a mi mateix la meva problemàtica personal
durant els més de cinquanta anys de feina quotidiana.” [3]
GENEALOGIA
Els “Tres mil anys d’amistat” i aquesta antologia van començar
fa vuitanta-sis anys, o fins i tot abans, en una família marcada per
l’erudició i la situació geopolítica del seu temps. No és pas anodí
resituar la presentació d’una part dels objectes d’art que envolten,
però que també habiten, posseeixen Antoni Tàpies, en la narració
de la seva història, de la seva gènesi com a home i artista.
Ell mateix, a Memòria personal. Fragment per a una autobiografia
(1977), es refereix a aquesta genealogia familiar, inseparable de
les descobertes literàries i estètiques. Les referències als objectes i als
llibres ritmen el desenvolupament espiritual del jove.
Les experiències constrenyedores de l’educació religiosa i fascinants de la màgia i dels somnis, les malalties successives, reforcen
els seus sentiments particulars d’estranyesa. Malalties que seran
suavitzades per les exploracions de les col·leccions d’objectes i de
llibres de la família.
A la primera infantesa succeïrà l’establiment de la República, i a l’avui mítica descoberta de la revista D’Ací i d’Allà, del cinema i de les revistes, s’hi afegiran la màgia i els llibres. Llibres que van de l’Eclesiastès als escrits de Karl Marx, que el seu pare consultava per preparar conferències.
La relació amb la vida i la mort, les religions i els dogmes polítics són el marc on es forma la seva identitat, prèvia a l’artista que esdevindrà. Esmenta els pares com a exemple del retrobament entre la religió dominant a Espanya i les lluites per la llibertat de la Catalunya dels anys trenta. Una família presa per la transformació dels valors i de les normes en una societat que portarà a la Segona República, proclamada el 1931. I que viurà dramàticament la destrucció d’aquest ideal. En una societat malalta, el cos emmalaltit d’Antoni Tàpies mira cap a un món interior trasbalsat pels ritus i els objectes religiosos. Enfrontat a si mateix –literalment, d’ençà de la realització, el 1944, dels seus autoretrats durant la convalescència–, veu el món, i acull els objectes quotidians i els éssers més propers. Les referències orientals ofereixen un marc per pensar al jove, turmentat per la seva relació amb les coses. Un marc estètic i ètic que precedeix la naixença de la mateixa religió catòlica. S’interesarà per un altre món fabulós i estrany, des de la Mesopotàmia fins als grecs arcaics, passant per les pràctiques xamàniques i els mèdiums en una persecució infatigable de les veritats fugisseres. Si hi ha un altre món de formes, d’objectes de relació amb el món existent, objectes de relació amb el més enllà, per què acceptar sense preguntes el que és imposat per l’Església? Tàpies posa en dubte la religió catòlica, i l’abandona.
Les associacions que crea a través de les lectures i les exploracions filosòfiques i estètiques, entre les produccions estètiques d’altres
contrades llunyanes, del present o del passat, i les ciències, i l’art
modern, es retroben a les revistes que mira, des de la infantesa fins
a la seva elecció d’esdevenir artista, i posteriorment amb Révolution
surréaliste, Documents i Minotaure, entre d’altres. Dins d’aquesta visió,
Antoni Tàpies ha concebut -i concep- el seu treball com un mitjà per
ampliar els seus coneixements, un mitjà per respondre i compartir les
seves preguntes i respostes amb tothom. Creu en l’art com un vector
de relació amb el món, un lligam i un lloc entre el que és real i el que és
irreal, però també com un mitjà de resistència a les imposicions polítiques, estètiques o ètiques.
OBJECTES D’ART
El 1955, Tàpies espera de l’art un xoc, un trasbals per al públic. Més
tard, quan es qüestiona sobre quines tradicions, quines escoles l’han
influït personalment, i per tant, la seva obra, reivindica la filiació a
la ruptura infatigable i intranquil·la de les avantguardes. Una expressió lliure que defensa el seu origen en els mestres orientals del passat
que van ser el centre de la seva societat i van representar un art que
refusava la idea d’un progrés que construiria el nou partint de la
destrucció de l’antic.
Hem arribat, doncs, al punt neuràlgic on cerquem l’origen, el moment on l’infant, l’adolescent Antoni Tàpies es crea, s’inscriu dins d’una genealogia artística del passat i el futur, i d’aquí, per associació, a la manera com s’ha constituït com a artista, ha produït art, s’ha envoltat d’art, de ciència, de literatura, perquè era el que esdevenia, era i volia ser.
Els objectes d’art reunits en l’exposició, que constitueixen en part el seu hàbitat, són el seu doble, el seu mirall i, en certa manera, la seva història ideal. Ell està posseït per una història ancestral, i la posseeix, de retruc, atès que, segons diu, els objectes d’art han d’esdevenir objectes quotidians, manipulats, estudiats. La cultura, aquesta col·lecció, és el resultat d’una construcció, d’una adquisició d’un origen. Un origen per a ell i per a la seva obra, perquè cal que l’esperit, el pensament de l’artista vingui d’alguna part. Pensa i s’articula dintre d’un pensament que va més enllà de marcs temporals i geogràfics, però sobretot des de la particularitat d’una vida dins del seu temps.
Aquesta associació d’obres juxtaposa els temps i els llocs. Nosaltres, si en fem l’inventari, hi veiem una majoria d’objectes, una majoria d’obres no occidentals. Una majoria d’obres antigues no occidentals, amb tot, sovint associades a una obra d’art moderna occidental, una pintura o diverses pintures. I sempre amb un vincle amb una obra antiga. Sobre una taula de la biblioteca una verge romànica catalana de fusta al costat d’un guerrer d’una civilització antiga. Al voltant, la Deesa del Buit. Antoni Tàpies anomena la història, els autors, les referències, les fonts; se n’envolta, les fa veure i les comparteix. Aquesta “unitat de les diferències”, aquest cos, és un espai de construcció d’un discurs polifònic sobre l’art que barreja els punts de vista artístics, literaris, científics. Un art que no serà mai separat, allunyat d’altres matèries, i que enllaça amb l’esoterisme, les religions, l’inconscient col·lectiu i individual, les ciències i totes les seves representacions. L’Alcorà juntament amb la Bíblia. L’amor cortès, els pensaments de Bergson, les investigacions de Marie Curie, i els dibuixos anatòmics de Vesalius. L’infinit de Robert Fludd no és pas lluny del pit de Duchamp, coberta de Le Surréalisme en 1947. Els sistemes de representació d’Anasthasius Kircher, de Ramon Llull, dels mandales, etc., cada mur, cada retaule de l’exposició o de l’estudi de l’artista-col·leccionista, reprèn aquesta cosmogonia, aquesta associació “automàtica”. Al mateix espai que el frare apunyalat de Francisco de Zurbarán, una deesa Xiva amb les mans ofertes. I allà, un Goya i darrere el Goya, Une semaine de bonté de Max Ernst. No es tracta pas d’assimilar l’art no occidental dintre de la història de l’art, però sí que de fer entrar l’art dintre del conjunt dels gestos emplaçats per la humanitat en el seu diàleg amb les realitats. Antoni Tàpies recorda en nombrosos textos el poder màgic, curatiu de l’objecte d’art, però, per a ell, és en primer lloc un mitjà relacional, d’aprenentatge, de coneixement de si mateix i del món.
El museu, el lloc d’exposició, desplaça els objectes, els resitua
per permetre el pensament. L’aplec seleccionat, doncs, dóna aquí
l’oportunitat per primera vegada d’explorar un fragment d’aquest
“cos”, aquesta “consciència”. Com una mutilació en un ésser viu,
aquesta exposició permet establir relacions entre aquests objectes,
acostar-se a l’adquisició d’una consciència (una col·lecció, com
una exposició, sostreu els objectes del seu hàbitat i funció originals,
i permet noves interpretacions). El públic tindrà accés a una primera
aproximació, un primer espai d’exposició d’obres, llibres i objectes
que, a diferència del seu sentit en l’hàbitat d’on provenen, del seu
mecanisme associatiu, relacional, lligat a l’imaginari i a les pulsions,
s’inscriuen en exposar-se dins d’un repertori, s’anomenen i es mostren vinculats a un origen temporal i geogràfic específic. S’obre un
espai d’interrogació i de lligam amb els orígens de l’art.
En segon lloc
Les obres primerenques dels anys 1945-1947, que es presenten al Nivell 1 de la Fundació, mostren un fort caràcter primitivista, vinculat al dadà i a l’art infantil o a l’art dels malalts mentals, i per tant, proper a l’art brut. Així mateix, aquestes obres –que en alguns casos anuncien ja el seu treball posterior amb la matèria– evidencien un cert caràcter simbolista pel que fa a la importància que aquest moviment atribueix a l’al·legoria, el mite i la metàfora.
El simbolisme havia arribat a Catalunya de la mà de l’estètica modernista a la darreria del segle XIX, i era molt present a Barcelona a través de l’arquitectura modernista de diversos edificis de la ciutat, especialment en els d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. Tal com passa en l’obra d’Antoni Tàpies, l’objectiu dels simbolistes era l’expressió d’un ideal (o d’una veritat absoluta) al qual s’accedia per mitjà de l’espiritualitat, la imaginació i els somnis. D’aquesta manera, dotaven les imatges o els objectes d’un significat simbòlic a través de la metàfora i de la suggestió. Antoni Tàpies assenta durant aquests anys de formació les bases d’un pensament i d’una manera de fer que esdevindrà, amb el pas dels anys, la pedra de toc de la seva producció artística. És per aquest motiu que la Fundació mostra una selecció molt breu d’obres d’aquest període a tall introductori, al costat d’una tria de treballs realitzats durant els darrers vint anys, període que transcorre de forma paral·lela al mateix esdevenir de la Fundació. Amb aquesta exposició es vol evidenciar que en les obres dels darrers vint anys s’hi troben, en certa manera, una represa i una reinterpretació dels treballs dels anys quaranta (autoretrats, citacions a la mort), així com una reinterpretació biogràfica.
Un d’aquests primers autoretrats mostra a la vegada un jove Tàpies enfrontat a si mateix i travessat de dimonis, de símbols. La sèrie de gravats feta a partir de l’obra de Karl Marx, intitulada Història Natural, i els altres dibuixos i teles inspirats en el moviment surrealista de la mateixa època continuen aquesta exploració, alhora aterridora i enlluernada, d’un món esquinçat per les guerres i de les seves pròpies preguntes existencials, un món també exposat als descobriments científics i a les avantguardes artístiques. Els nombrosos motius que sorgiran en l’obra de Tàpies durant aquests primers anys d’exploració del seu “ser en el món” com a artista es repetiran de manera gairebé obsessiva al llarg de tota la seva carrera. Al llarg de la seva obra, Tàpies fa referència a la primera etapa descrita pels místics, que constitueix l’estudi del “cicle infernal” abans d’assolir la serenitat.
Els objectes, les parts del cos, seran representats de diferents
maneres segons les etapes de la seva evolució, i adoptaran les successives inscripcions estètiques i espirituals, i les superposaran: de la
màgia i el misteri de les aparicions a una presència material que prendrà cos en els anys cinquanta. Els materials, els objectes, en comptes
de ser la representació d’una idea, d’una projecció de si mateixos,
esdevenen una presència, una realitat d’ells mateixos. La màgia i el
mimetisme, [4] l’alquímia i el treball de la matèria són dues pràctiques
i dues referències en Tàpies. Transformar el que és insignificant, el que
és quotidià en art, i deixar viure, deixar aparèixer l’estructura de la
matèria, tant si es tracta dels “murs” fets amb pols de marbre, sorra
o terra dels anys cinquanta, com dels vernissos dels anys vuitanta, que
podem trobar en la selecció d’obres dels darrers vint anys.
COS
Antoni Tàpies ocuparà sempre un lloc particular i tens, que la seva
obra explora, entre la tempesta i la violència de l’aïllament i el recolliment de la contemplació. Viu i pinta el desmembrament del cos de l’art
i de l’artista, com un espai transitori, un espai en trànsit situat en el
més profund de la cruesa de la condició humana i de l’artista. D’acord
amb el seu interès pels místics, s’identifica amb la seva pràctica d’unir
el que és atractiu amb el que és repulsiu per tal d’assolir un estat de
contemplació. Un art fet de detritus, d’objectes quotidians, de jeroglífics, de rebuigs sublimats, condensats, situats al centre de l’art, de la
història de l’art. Tàpies fa esment també de les pràctiques orientals en
què el que és sublim es pot trobar en les coses més petites, en el que
és quotidià o en el que és abjecte. Aquesta abjecció pertorba l’ordre,
el sistema, la identitat. El que és abjecte (si reprenem la definició de
Julia Kristeva) precedeix el signe, el llenguatge. Dóna compte del que
és innominable, del moment en què l’exterior i l’interior fan una sola
cosa barrejant el plaer i el dolor. El que és innominable és aquesta
indistinció entre el fora i el dins. Entre el que és vist i el que és sentit.
Unint l’objecte i el subjecte, Antoni Tàpies expressa sovint el desig d’impactar l’espectador físicament i visual. Es tracta també de fer-li sentir el dolor, de fer-l’hi veure perquè el reconegui, de fer-l’hi veure per guarir-l’hi. Llavors no es tracta tant de mirar l’horror cara a cara: caps, peus, torsos seccionats, separats del cos, rebutjats, com de sentir les forces que travessen el cos. Els talls, les ferides, la pell de la tela foradada assenyalen els límits. Els límits del cos o de la tela. “El que és abjecte està relligat pel que és sublim”. [5] Allò que se’ns mostra tallat, foradat, liquat, ens fa sentir les fronteres entre una por ancestral, primitiva, incorporada, i un exterior conegut, delimitat, anomenat.
Mirar l’horror de cara ens pot convertir en pedra. Tàpies hi
barreja el gaudi de la nostra mirada d’espectador davant el plaer
de la matèria, del color, i la nostra fascinació davant sexes errants
dins de matèries al límit del que és celeste, sexes dreçats o oberts
en un vernís liquat que representa cossos sense cap i sense òrgans.
“Cossos sense òrgans” o, més aviat, sense organització, sense organisme, oposats als cossos anatòmics de la medicina, els òrgans dels
quals són identificats, les funcions dels quals són enumerades. Un
cos intens i intensiu fet de variacions, de vibracions, de fluctuacions.
Una definició escaient per als vernissos que apareixen als anys vuitanta. Aquests vernissos encarnen literalment els cossos líquids que
vessen i es formen damunt la tela. La pell i la tela són una sola cosa.
Gest, cal·ligrafia, escriptura, els cossos es despleguen, es deformen.
I, aquí també, el llenguatge, els símbols, sorgeixen novament, prenen
possessió del que és innominable, del que és informe. Les creus, les
lletres, les escriptures, les xifres marquen aquests cossos. La tela és
atrapada en el moviment de la creació i al mateix temps en recorda
la concreció, les condicions mateixes de producció de l’obra, l’objecte
de tela i de fusta que finalment en resulta, encara que sigui sublimat.
Les obres Cap i filferro, del 1999, o Cos i filferro, del 1996, fan servir,
per exemple, un filferro que alhora forada dolorosament la tela, per
mitjà d’un joc de trenat, i el cos o el cap representats. Els cossos són
tallats, el filferro els fereix i al mateix temps els lliga al suport. El cap
sense cos és marcat per un signe de possessió i de compassió: la creu,
el + o les inicials “at”. La majoria d’obres que s’exposen aquí viuen
en aquest vaivé entre el llenguatge, el signe i la matèria corporal.
Aquest filferro brutal que penetra un mitjó [Mitjó, maqueta, 1991,
escultura realitzada i emplaçada el 2010 sobre la terrassa de la
Fundació] també es pot elevar en un núvol situat damunt aquest mateix edifici: Núvol i cadira, 1990. Els contraris sempre s’atreuen, es
completen, cohabiten, es tensen.
TIR AMB ARC
Les obres seleccionades i la descripció que se’n fa aquí volen exemplificar un ritual. Però un ritual sense mite, sense divinitat; es tracta més
aviat de repetir gestos de rituals comuns. Un cos que camina entorn
de la tela, s’hi acosta, se’n separa al so dels dits que peten. Antoni
Tàpies, vuitanta-sis anys, baixa cada dia al seu taller, pinta o dibuixa
segons les estacions, ritualment, tranquil·lament, cossos retallats o
signes d’infinit: una espiral, un cercle, una creu, una empremta, xifres.
De vegades, un altre moment de pau: una onada que s’enduu els
signes i les tisores, tres dits que conviden al silenci... i es reprèn el ritme.
L’empremta es converteix en sol, es converteix en buf.
La pintura, el dibuix com a acte quotidià, com ara menjar quan
tenim gana, com ara dormir quan tenim son. Si seguim els consells
de T. Suzuki al pròleg de Zen in der Kunst des Bogenschiessens (El zen
en l’art del tir amb arc), d’Eugen Herrigel (1884-1955), un mestre
veritable del tir amb arc ha de fondre’s amb el blanc i, per a això, ha
d’harmonitzar el que és conscient i el que és inconscient, eliminar la
separació entre el cos i l’objecte apuntat. Tal com diu, es tracta de
superar la tècnica per demostrar un saber, una pràctica que s’inscriu
directament en el cos, el cap i els òrgans: “Les seves mans i peus
són els pinzells. I tot l’univers és la tela en què pintarà la seva vida
durant setanta, vuitanta i fins a noranta anys. El quadre així pintat
s’anomena «història»”.
Les mans, els peus, s’alliberen del domini de l’ull. En l’obra d’Antoni Tàpies, els peus caminen sobre les teles, els ulls són mans plenes de pintura. Practica una vista que descobreix una funció del tacte. [6] Els ulls, la mirada, com en els autoretrats i les cares dels inicis, persisteixen, tal com diu ell mateix: “Vaig començar pintant ulls, acabaré pintant ulls”, ulls que pinten. Les pintures matèriques, com també els cossos, ens fan sentir la matèria a través dels ulls. Una matèria terrenca, física, inscrita en la nostra memòria gràcies als jocs, al treball o a la contemplació. La tela o la terra esdevenen magma que agita o engoleix trossos de paper, que expulsa les seves pròpies excrescències. Una tela, una terra, un bronze que, de retruc, poden engolir els objectes i petrificar-los per sempre. Aquí també, en aquesta matèria fluida, aferrada, petrificada, són gravats els signes de possessió, de transcendència. Així doncs, les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta són travessades pels seus tremolors i hi fan aparèixer cossos, o fins i tot són fendides, marcades. Al mateix temps deixa viure la matèria, deixa que es manifesti, i després reprèn el gest de marcar el mur amb un grafit, amb un cop. Així marca el territori. La marca no està mancada d’història, es tracta rares vegades d’una traça, és una empremta, un signe, lletres, xifres, fórmules, símbols. El cercle, el buit porten les seves xifres, les seves escriptures. Són aferrats i fixats llavors en l’espai de la tela. Un codi ordenat que donaria accés al que és indicible. Tot un repertori, un codi que travessa l’obra des de fa més de seixanta anys.
Tàpies uneix els contraris, el que és innominable, la matèria i els signes, en un flux, en el flux de la seva “història”.
No hem d’apartar-nos d’aquest aspecte captivador, màgic,
místic amb el pretext de ciència, d’ordre, de decència. Tàpies, d’acord
amb els coneixements ancestrals i els arguments dels sociòlegs i dels
antropòlegs contemporanis, s’inscriu en la consciència de la circulació
entre les ciències, les arts, les polítiques i les creences. Tal com la primera mostra del seu museu-antologia ens el presenta al subsòl de la
Fundació, sobretot en els llibres que s’exposen, es tracta de preservar
aquest nus entre el que són els nostres lligams, els nostres sistemes de
representació i de relació amb el món, ja sigui el llenguatge, les matemàtiques, els sistemes espirituals o les nostres pors profundes. L’art, o
l’acte artístic, és, doncs, aquesta llançadora, aquest espai que teixeix,
uneix, tensa els diferents pols que ens constitueixen.
VERS LA MÀGIA
Quan fa la descripció d’un joc infantil, Antoni Tàpies suggereix que
mirem una cadira, sobretot una cadira vella, i que ens n’imaginem
totes les vides possibles. [7] Des de la fusta de què és feta, passant per la
indústria, la feina que l’ha fabricada, la compra, els cossos i els sentiments que ha sostingut. Una cadira és una cadira, però també és un
signe. Del revés, del dret, un mèdium, un mitjà de travessar les fronteres
entre l’aquí i l’allà, fora d’aquest temps. Els objectes es converteixen
en objectes de poder, per la seva matèria, per la seva història. I la seva transformació, “com per art de màgia”, els fa entrar en contacte amb
poders misteriosos. Si invertim l’objecte, els punts de vista, invertim
els nostres caps. Personatges (1946), una de les primeres obres de
Tàpies, i nombrosos dibuixos de l’època capgiren les cares i els objectes en una experiència mística o terrible. Sovint Tàpies, literalment,
ha enganxat, ha tallat, ha tancat, ha desplaçat els objectes, els
ha transformat en obra d’art. De vegades n’ha modificat l’estatus
donant-los un altre nom i, certament, un altre lloc. Perquè una
cadira, un pinzell, un abric, poden entrar i trobar el seu lloc en una
sala d’exposicions. Una samarreta podria esgarriar-s’hi, però és aquí
en un grafit-joc de guix-peus tallats. Si els objectes i les matèries es
transformen, són també el que són. La seva consistència, els seus
àtoms són importants. L’artista, amb la seva feina, amb el seu estudi,
els transformarà en objectes de poder, conscient de la insignificança
i de la grandesa que tenen. En aquests escrits, i gràcies a l’elecció
dels objectes que l’envolten i l’habiten en el dia a dia, Antoni Tàpies
s’interessa per aquesta genealogia de l’objecte que conté una
“càrrega energètica” transmesa pel seu artífex a la matèria mateixa.
L’art és un artifici, un artefacte, Antoni Tàpies en diria una màgia.
La Fundació us convida, doncs, a franquejar el mirall o, més aviat,
a travessar la porta.
1. Antoni Tàpies, L’art i els seus llocs, Madrid: Siruela, 1999, pàg. 11.
2. Antoni Tàpies, “3.000 ans d’amitié/Tres mil anys d’amistat”, Vogue, número de desembre i gener de 1992.
3. Antoni Tàpies, L’art i els seus llocs, Madrid: Siruela, 1999, pàg. 11.
4. Manuel J. Borja-Villel, “La col·lecció”. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 2004, pàg. 26-95.
5. Julia Kristeva, Pouvoirs de l’horreur. París: Seuil, 1980, pàg. 19.
6. “Jo parlo amb la meva mà, tu escoltes amb els teus ulls”, Shitao (citació extreta del capítol “El tatuatge i el cos”, L’art i els seus llocs, Antoni Tàpies, Madrid: Siruela, 1999).
7. Antoni Tàpies, “El joc de saber mirar”, Cavall Fort, [Barcelona], núm. 82 [gener del 1967].
[1] 1
[2] 2
[3] 1
[4] 2
[5] 3
[6] 4
[7] 5
Descarregar
Programa de mà / 2.1 MB